Se'n van

No sé si a vostès els ha passat. El final d'un any i el començament d'un altre convida que ens saludem felicitant-nos i desitjant-nos el millor per al futur entrant. Tothom et contesta amb somriures i bons desitjos. Doncs bé, aquesta vegada no he topat en cap moment amb ningú que no m'hagi anunciat desgràcies o expressat un vague desig «que ens en sortim d'aquesta» com més aviat millor. ¿És l'hora dels malastrucs i dels pessimistes? No hi ha res avui que sembli més insensat, més ridícul, que un optimista.

Evidentment la situació general no és gens bona. El volum astronòmic de l'atur, contra el qual les promeses i els mantres vaporosos del Govern no hi poden fer res, és només un dels mals. L'escandalós abandonament de la investigació científica o la insensata privatització de la sanitat, és a dir, la destrucció d'un dels èxits més importants de la civilització moderna, vénen a donar una succinta idea de la magnitud del desastre. L'alegria o l'acarnissament amb què alguns celebren

-entre ells, uns quants dels que manen- aquests daltabaixos acaba de donar un aspecte grotesc a l'assumpte.

FALTA UNA IL·LUSIÓ compartida que uneixi els ciutadans en contra d'aquests despropòsits, un projecte que arrossegui la gent a promoure les reformes necessàries, tasca que hauria de correspondre no només al partit hegemònic de l'esquerra sinó també a les associacions cíviques altruistes que també pateixen avui els efectes d'una recessió que els priva de recursos. (No hi ha res pitjor que el cas d'aquelles oenagés l'activitat de les quals depèn de la bona marxa d'una economia capitalista i que diuen que existeixen precisament per lluitar contra alguns dels mals d'aquesta economia). En comptes d'això, un contempla atònit com la ideologia del triomf individual per a tothom, però impossible per a tothom, la de tornar-se tots empresaris, va aconseguint deixebles per tot arreu.

Per raons cosmètiques ja no se'ls anomena empresaris, sinó «emprenedors». Ningú amb dos dits de front està en contra dels emprenedors, tant si surten d'una escola de negocis, com si sorgeixen de la justa ambició de qui sap espavilar-se i obrir-se camí per compte propi. Però significa, això sí, que s'ha imposat un convenciment individualista, del triomf personal com a resultat d'una disputa de tots contra tots. No com a èxit professional i moral de cadascú.

EN AQUESTES circumstàncies es fa més difícil que mai aconseguir que es realitzi el que és més urgent i necessari per a una societat com la nostra: la consolidació per a tots els nostres fills i néts d'un sistema educatiu capaç de produir ciutadans cultes i capaços. ¿Per què els alumnes espanyols estan a la cua dels països desenvolupats pel que fa a comprensió conceptual, capacitat de redacció coherent i domini de les matemàtiques més elementals, de l'aritmètica? Potser és perquè ni els pares, ni les institucions civils, ni per descomptat els governs locals o centrals entenen la diàfana relació de causa a efecte que hi ha entre els mals que assenyalava més amunt -començant per l'atur- i una educació eficaç per a tothom, no per a uns quants.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

SEMBLEM ara més moderns que mai -els trens d'alta velocitat travessen els erms ibèrics millor i més ràpidament que com ho fan a les humides valls i boscos de la nostra Europa; o malgrat tot algun savi o laboratori hispà arrenca a la naturalesa algun secret científic- però els nostres analfabets o sobretot semianalfabets segueixen anant per la vida satisfets, feliços en la seva ignorància. Mentrestant, milers de joves, educats aquí, a les nostres escoles i universitats, lleugers d'equipatge, segueixen anant-se'n amb els seus títols i currículums al damunt, allà on els tractin millor, o trobin com guanyar-se la vida. Aquest país, sempre fidel a si mateix, ha sabut dessagnar-se generació rere generació, mani qui mani, per a la prosperitat del món i el desconsol de la nostra terra.

President de l'Institut d'Estudis Catalans.