Dret a decidir i respecte al que es decideix

El pacte de legislatura CiU-ERC ha demostrat moltes -potser massa- coses. Començant, gairebé a l'atzar, per alguna podria assenyalar-se que, de cop i volta, ha fet saltar pels aires tots aquells arguments, tan reiterats des de fa un temps, que tenen per denominador comú l'afirmació que només hi havia una política econòmica possible (una afirmació que admetia unes quantes variants: «Tenim les mans lligades», «les directrius ens vénen de fora», «amb aquest pressupost a penes podem fer res més que administrar l'escassetat», etcètera). Doncs bé, els mateixos que abans emfatitzaven amb tanta vehemència aquesta afirmació, ara sostenen sense el més mínim rubor (això sí, amb el mateix èmfasi) afirmacions contràries, encara que, per descomptat, mantenint que ara són les seves noves afirmacions les úniques defensables.

Que Quedi clar que el que m'interessa destacar ara no és tant el signe de la mudança, el fet que el que fos president d'un Governbussiness friendlys'hagi transformat de sobte gairebé en socialdemòcrata confiscador, com la mudança en si mateixa. I, sobretot, el fet que el seu motiu no sembla residir en cap arrelat convenciment politicoeconòmic, ni menys encara en les exigències dels votants de qui han adoptat gairebé del tot el programa dels seus nous socis, sinó més aviat en la preocupació dels primers per no quedar descavalcats del poder.

Tot aquest assumpte no hauria de sorprendre massa. Ja estàvem avisats. La desimbolta facilitat amb què al llarg de l'última campanya el senyorArturMasanava variant sobre la marxa les seves posicions en funció de les últimes declaracions d'un dirigent europeu o del més recent article deThe Economisto delNew York Times,per demostrar que no tenia cap por ni a incórrer en contradiccions ni, menys encara, a faltar a la veritat (¿recorden quan va negar haver dit mai -¡i ho havia fet en seu parlamentària!- que estava disposat a convocar una consulta, encara que fos il·legal?), anunciava el que ha acabat passant finalment. És cert que després de les últimes eleccions no hi ha hagut la més mínima intenció d'autocrítica per part de cap força política, però s'haurà d'admetre que la cosa resulta especialment destacada en el cas de la formació que les ha guanyat/perdut.

Perquè el principi general és que ningú convoca unes eleccions per quedar al final pitjor de com estava, però que si això passa resulta obligat que rendeixi comptes davant la ciutadania pel fracàs que ha recollit. En concret, sembla que deu alguna explicació qui ha reclamat a la societat catalana una majoria contundent per a un determinat projecte i s'ha trobat que els votants no només no l'hi han concedit sinó que han rebaixat ostentosament la seva confiança en aquest líder. Doncs bé, lluny de proporcionar l'explicació en qüestió, la resposta del cap de llista de CiU ha vingut a ser una cosa així com: «Bé, tant és, tiraré endavant el projecte amb altres».

El perjudici que aquest tipus de conductes infligeix en general al crèdit de la política i els polítics ha estat prou reiterat perquè, a aquestes altures, siguem ingenus i confiem que recordar-ho una vegada més pugui servir d'alguna cosa. Potser per això valdrà la pena assenyalar un aspecte particular que a qualsevol persona sensata l'hauria de conduir a una seriosa reflexió. Perquè quan ha tornat al Parlament de Catalunya,Artur Masha tornat a brandar com a arma llancívola l'«imbatible eslògan» (Rubalcabadixit) del dret a decidir. No farà falta recordar, perquè ja se sap, que aquest dret, com de fet qualsevol altre, té les seves restriccions. Potser el que importa més en aquest moment és destacar quin ús de les decisions dels ciutadans de Catalunya està disposat a fer el senyorMas.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Perquè els ciutadans de Catalunya, és veritat, no van tenir el 25 de novembre l'oportunitat de decidir sobre el seu estatus polític amb la resta d'Espanya, ni sobre la seva hipotètica nova inscripció a Europa, ni coses semblants. Però sí que van tenir l'ocasió de decidir sobre coses no menors com, sense anar més lluny, el mateix projecte polític del senyorMas.Van respondre de la manera que ho van fer, i ha quedat clar el cas que el ja president de la Generalitat ha fet de la seva decisió.

Inquieta severament la lleugeresa amb què tracta les decisions dels seus conciutadans aquell a qui se li omple la boca amb el dret a decidir. ¿A qualsevol futura decisió que pugui prendre el poble de Catalunya pensa fer-li el senyorMasel mateix cas? ¿O és que pensa passar a formar part dels partidaris de repetir els referèndums fins que s'obtingui el resultat que els organitzadors vulguin (o els convinguin)? Catedràtic de Filosofia (UB).