La 'retallada' del futur dels joves

«Es fa molt dur viure el dia a dia desmotivada». Així acaba la carta d'una jove estudiant publicada per aquest diari dilluns passat. La causa de la seva desmotivació és la por que el seu esforç no tingui compensació: «Vaig amunt i avall, d'una punta a una altra de Barcelona, corrents tot el dia: de la feina a la universitat, de la universitat a casa, sopar alguna cosa ràpida, posar-se una altra vegada a fer feina. Arriba el cap de setmana i més feina i, de tant en tant, algun capritx». I, es pregunta, «tot això ¿em servirà per a alguna cosa?, ¿em podré emancipar i formar una família?»

En la seva carta està present també un sentiment d'injustícia i indignació: «Després d'haver estudiat, treballat, haver-me guanyat de bona manera la meva pròpia vida, ¿hauré de pagar les conseqüències d'una crisi que no he provocat?»

Aquesta carta reflecteix molt bé el sentiment de desesperança que veig diàriament en molts dels meus alumnes a la universitat. Tenen la percepció que aquesta crisi i les polítiques que s'estan portant a terme els estan retallant el futur. I que no val la pena esforçar-se perquè no aconseguiran ser amos de les seves pròpies vides. Viuen una situació d'expectatives minvants.

Si no canvien les coses, aquest desànim i el retard en l'emancipació provocaran la incapacitat de responsabilitzar-se del seu propi futur. Seran efectes dramàtics sens dubte per als mateixos joves. Però també ho serà per al conjunt de la societat i de l'economia del país. Aquesta desesperança té també riscos polítics que comencen a ser evidents.

Però abans d'analitzar amb una mica més de detall alguns d'aquests efectes, m'agradaria aportar un element d'esperança. Malgrat la situació que estan vivint, se'ls ha de dir que val la pena esforçar-se, com fa l'autora de la carta. L'esforç per adquirir més formació dóna fruits. Per un costat, els joves espanyols titulats, inclosa la formació professional, tenen uns ingressos superiors als de la seva mateixa edat sense formació. Per l'altre, els nivells d'atur entre els titulats són molt inferiors. Del 50,4% del col· lectiu format pels joves d'entre 16 i 23 anys que treballen o estan en atur (sense incloure, per tant, els joves que estudien), el 80% no han acabat la secundària.

Aquestes dades ens diuen que, malgrat la situació que estan vivint, l'esforç per formar-se dóna fruits. La formació, i la feina que comporta, és, per un costat, la millor assegurança contra l'atur, i per un altre, un passaport per a una trajectòria professional més rica i unes opcions de vida més àmplies.

Però hi ha dos efectes de la desesperança dels joves que haurien de preocupar-nos a tots. Un afecta el dinamisme de l'economia i la cultura moral de la societat. L'altre, a la vida política democràtica.

La jove estudiant es pregunta, amb angoixa continguda: «¿Podré emancipar-me?» És a dir, fer-se responsable de la seva pròpia vida. Els poders públics i les elits del nostre país no són conscients d'una dada aterridora. Més del 60% dels joves espanyols d'entre 19 i 31 anys encara viuen a casa dels pares en l'etapa de la vida en què les persones són més innovadores i arriscades i en què el més natural seria fer-se responsable del seu propi futur. Aquest és un llast per a l'economia i el futur de la societat espanyola.

Hi ha una relació directa entre emancipació i dinamisme econòmic: les societats amb més capacitat d'innovació productiva són aquelles en què més aviat es produeix l'emancipació. El retard emancipador tindrà, per tant, un impacte negatiu brutal en el dinamisme innovador i en el potencial de creixement de l'economia.

L'origen d'aquesta anomalia no és, malgrat tot, la crisi. És la política de vivenda. El retrocés en l'emancipació es va produir en l'època de les vaques grasses, quan el preu de la vivenda es va disparar i la política de vivenda va afavorir la construcció per a la compra i no per a un lloguer assequible que facilités l'emancipació. Però un país de joves propietaris de vivenda no és un país innovador.

Per un altre costat, la desesperança i indignació dels joves tindrà efectes polítics que ja comencem a veure. L'esfondrament de la il·lusió en el futur porta molts joves a recolzar utopies polítiques que probablement produiran més frustració.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Paradoxalment, com que no hi ha mal que per bé no vingui, la crisi obre una finestra d'oportunitat per revertir aquesta situació. Els nostres governs (tant l'estatal com l'autonòmic i el local) haurien d'aprofitar la crisi immobiliària i la creació delbanc dolentper afavorir una nova política de vivenda emancipadora. Tots en sortiríem beneficiats: els joves, l'economia, la societat i la política.

Catedràtic de Política Econòmica (UB)