Anar al contingut

Els dijous, economia

Hi ha una altra forma de fer les coses

ANTÓN COSTAS

El primer que han de fer els nostres governs és recuperar la sobirania política perduda

Quan un ministre o president de Govern es queda sense arguments per defensar les coses que està fent, acostuma a dir que «no hi ha alternativa» al que fa. Quan escoltin aquest argument, no se'l creguin. Sempre hi ha una altra forma de fer les coses, moltes vegades més eficaç i menys dolorosa per a la societat.

En realitat, quan els governants utilitzen aquest argument ho fan per alguna d'aquestes dues raons. Primera: estan donant gat per llebre. Amb l'excusa que no hi ha alternativa, el que estan perseguint en realitat són altres objectius ocults. Segona: han perdut sobirania política per actuar d'una altra manera perquè alguna cosa o algú està retallant el seu marge de maniobra. Però com que no vol admetre aquesta subordinació, ni tampoc presentar la dimissió, utilitzen la coartada de la inevitabilitat.

Aquest pretext va ser molt utilitzat a principis dels anys 90 per Margaret Thatcher per justificar la seva dura política liberal de retallades i privatitzacions. Aquesta política va ser coneguda com la TINA, acrònim format amb les primeres lletres de l'expressió There is not alternative que ella utilitzava. En realitat, no perseguia únicament fer sortir l'economia britànica de la crisi, sinó també retallar els drets sindicals, privatitzar i retallar l'Estat del benestar. Però aquests objectius politicoideològics es van ocultar sota la premissa de la TINA.

Ara passa una cosa similar amb la política de retallades i privatització de serveis públics dels nostres governs. Tant Artur Mas com Mariano Rajoy defensen les retallades amb l'argument de la TINA. Però no és cert que no hi hagi alternativa. Alguns economistes, entre els quals m'incloc, han estat defensant que aquesta política d'austeritat inclement no solament no reduiria el dèficit i el deute, sinó que a més els agreujaria. Això ara ja és del tot indiscutible. La publicació, a finals del mes passat, de les Perspectives Econòmiques Internacionals de l'FMI és un suport més a aquesta opinió: l'austeritat excessiva no funciona i hi ha una altra forma de fer les coses.

També s'utilitza fraudulentament la TINA en el debat entre l'opció independentista i la seva contrària, la unionista intransigent. El Govern de Mariano Rajoy sosté que no hi ha alternativa a l'statu quo constitucional, és a dir, a la legislació vigent. I no és cert. Per la seva part, el Govern d'Artur Mas argumenta que l'únic camí per al progrés i la millora del benestar dels ciutadans de Catalunya és la independència. Si de veritat l'objectiu és el benestar, llavors hi ha altres formes de fer les coses.

En segon lloc, s'usa l'argument de la TINA per amagar la incapacitat política per afrontar de manera eficaç els greus problemes que tenim. Ho acabem de veure amb el fracassat intent de canviar la legislació de desnonaments de famílies sense possibilitat d'afrontar situacions de sobreendeutament. Després de les expectatives que el mateix Govern havia creat, la moratòria condicionada és un avortament de llei.

És difícil trobar un exemple més evident de la pèrdua de sobirania i de subordinació política. La crua realitat és que els nostres governs estan vençuts i desarmats davant dels interessos financers que avui dominen la política a la Unió Europea.

El pretext del Govern segons el qual no es pot trencar el sagrat principi que els deutes es paguen sempre i en la seva totalitat no deixa de ser una nova ofensa per als febles. ¿Que potser el banc dolent no és el reconeixement que els deutes dels promotors es deixen de pagar i no per això van a la presó?

No és veritat que no hi hagi alternativa als desnonaments injustos. N'hi ha. Donat el nombre relativament baix de casos que afecten primeres residències i el fet que la morositat de les famílies a Espanya és molt baixa

-al voltant del 3%-, atendre les situacions de sobreendeutament injust no és ni complicat, ni car, ni una amenaça per al sistema financer (d'això ja s'encarreguen els mateixos banquers). N'hi hauria prou de copiar la llei francesa de tractament del sobreendeutament familiar. Estableix la mediació obligatòria entre prestamista i prestatari prèvia a qualsevol inici de reclamació de desnonament i dóna marge als jutges per apreciar si els bancs han complert les bones pràctiques al donar el préstec. Això, i la creació d'un banc bo per atendre les situacions extremes, seria suficient.

Hi ha una altra forma de fer les coses que, sense negar els problemes i els esforços que s'han de portar a terme per solucionar els nostres problemes, ens permeti fer-ho amb més eficàcia i amb més equitat. Però per a això els nostres governs han de deixar de fer servir insistentment l'argument de la TINA i recuperar la sobirania política perduda. Catedràtic de Política Econòmica (UB).

0 Comentaris
cargando