EMERGÈNCIA SOCIAL

Un himne per als afectats per la hipoteca

5
Es llegeix en minuts
Els Kinks a la portada de ’Muswell hillbillies’.

Els Kinks a la portada de ’Muswell hillbillies’. / ARXIU

Al·leluia: almenys hi ha una cançó sobre les víctimes dels desnonaments hipotecaris, i és molt bona.

Qui ho havia de dir, és una cançó anglesa del 1971.

La cançó es diu'Here come the people in grey' i és la primera de la cara dos de 'Muswell hillbillies', l'elapé més dickensià dels Kinks. El títol de l'àlbum juga amb 'Muswell Hill', el barri del nord deLondres on van créixer Ray i Dave Davies, el nucli del grup, i 'The Beverly hillbillies', telecomèdia nord-americana traduïda a Espanya com 'Los nuevos ricos'. Una companyia petrolera paga als Clampett una fortuna pel seu miserable terreny i ells es muden per donar-se bona vida aBeverly Hills. El contrast entre el rústic clan i el sofisticat veïnat serveix les rialles. La família Davies també en sabia, de trasllats traumàtics. El nord londinenc va ser molt castigat pels bombardejos alemanys de la segona guerra mundial i les autoritats van optar per grans projectes de reurbanització, aquell motor econòmic que, mala sort, comporta grans moviments de persones. Tant si volen com si no. El títol 'Muswell hillbillies' reflecteix, a més, la naturalesa dual del conjunt. Els Kinks eren radicalment britànics i feien música d'origen nord-americà. De 'Muswell' no cal afegir-hi res més. De 'hillbillies' no està de més saber que són els pagerols muntanyencs que van crear el country, la gran via blanca de la música popular nord-americana que al copular amb el seu homòleg negre, el blues, va donar lloc al rock and roll. Resumint perillosament.

'Muswell hillbillies' és un retaule de la vida proletària que van conèixer els germans Davies. L'orgullós retorn als orígens obrers d'uns membres destacats de l'aristocràcia pop sorgida la dècada del 1960. Mentre la resta de la nova casta es lliurava a excessos vitals i artístics, ells van abandonar la cort per tornar al vell pub.

Hi ha excepcions: a'20th Century man' és claramentRay Davies, un individualista del segle XIX, qui escup la seva tírria pel món modern, "un malson mecànic (...) / mogut per la burocràcia / controlat per servents civils / i gent vestida de gris” en què troba a faltar “intimitat” i “llibertat”. ¡El 1971! Però en el gruix dels números el compositor i cantant dels Kinks es transforma en diferents personatges i aborda amb commovedora empatia assumptes verdaderament importants: un dia de festa tristoi, el dimoni de l'ampolla, una tassa de te, una nòvia a la presó, el desig d'una vida millor.

'Here come the people in grey'ocupa un lloc central en aquesta auca de 'Muswell Hill'. Petita trampa: el narrador no afronta un desnonament sinó una expropiació. Un procediment igualment forçós. I al qual s'oposa.Ray Daviesutilitza un to desvalgut en què es va infiltrant desesperació. La guitarra de Dave Davies és una bèstia engabiada. Una ombra amenaçadora. Tot comença quan el protagonista de la cançó rep al matí una carta amb “notícies serioses”. Vénen els homes de gris. Amb una ordre per enderrocar-li la casa i portar-lo “vés a saber on”. Primer es queda petrificat i només pensa que no té temps de fer l'equipatge. Després planeja fugir amb la seva nòvia a una vida assilvestrada i lliure i comprar una pistola “per mantenir la policia allunyada”. Llavors la idea de plantar cara es gesta al seu cervell. “Lluitaré una revolució d'un sol home, d'alguna manera, / colpejaré els homes de gris”. Però els homes de gris se segueixen acostant inexorables i sota l'impuls rebel es noten les tremolors causades per la por i la impotència. Queda en suspens al final de la cançó si l'infeliç s'enfronta o es rendeix a la maquinària.

El moment personal i històric, fins i tot l'instant, determinen en gran mesura com ens afecten les cançons pop. Sortida del túnel del temps, 'Here come the people in grey' cau a l'Espanya actual, on els desnonaments han adquirit categoria de crim social, com una bomba d'efectes múltiples. D'una banda, estremeix perquè ens fica dins la pell de centenars de milers de desgraciats molt propers, inflama per la seva invitació a no deixar-se trepitjar, meravella per la seva intemporalitat i universalitat. D'altra banda, és com si un científic boig t'injectés tres dosis de ràbia. ¿On són els nostres Ray Davies? No parlem de professionals de la protesta. Parlem de músics de pop amb ulls, cervell i cor.

El posicionament més potent de la cultura espanyola davant la crisi en general i els desnonaments en particular el brinden les últimes campanyes publicitàries d'una entitat bancària. Magistrals per cert. Una dotzena d'artistes populars i considerats guais li han venut la seva imatge. El banc en qüestió no ha estat rescatat i ha comès menys abusos que altres, però a aquestes altures a ningú se li escapa que l'expressió 'banc dolent' és una redundància.

És clar que més avall hi ha contestació. Tres hurres per tots i cadascun dels impulsors deFundación Robo i dels músics que han aportat cançons al projecte. Tres hurres també pelBrossa Quartet de Corda i el seu espectacle 'Retaule d'avars'. Però a poca gent arriben (i per tant consolen o encenen) aquestes i altres veus dels de baix. Així que la sensació és de silenci de la música popular.

Una explicació a aquest silenci la dóna Fundación Robo en el text 'Com fer crac (instruccions)'. “Els meus sentiments, les meves obsessions, les meves joguines de la infància... L'escena musical d'aquí sempre ha tingut tendència a mirar-se el melic. Pocs grups han sabut escapar-se d'aquesta espiral narcisista que encara domina les cançons populars”, escriuen.

Notícies relacionades

Una altra explicació, de més envergadura i que no es limita a la música popular, es troba a 'CT o la Cultura de la Transición', col·lecció d'assajos coordinada perGuillem Martínez.¿La Cultura de la Transició? “En un procés de democratització inestable --escriu Martínez--, en què segons sembla va primar com a valor l'estabilitat per sobre de la democratització, les esquerres van aportar la seva quota d'estabilitat: la desactivació de la cultura. Amb aquesta desactivació, la cultura, aquell camp de batalla, va passar a ser un jardí”. Fins ara. El control que les administracions exerceixen sobre la cultura via subvencions, premis, contractacions i accés als seus mitjans de comunicació facilita la feina.

Mentre segueixi el silenci, tenim 'Here come the people in grey'.