Del referèndum i les cartes marcades
¿Desitgeu que Catalunya sigui un nou Estat de la UE? Resulta que aquesta és la pregunta que faria Artur Mas en un referèndum o consulta secessionista a Catalunya. No sé si al president li agrada jugar al pòquer o la brisca o la botifarra (per citar jocs més autòctons), però fer-ho amb les cartes marcades sempre és trampa, encara que en lloc de dir cartes marcades es digui una cosa així com cartes transicionalment identificades. És evident que la pregunta indueix clarament a un sí com a resposta. Ja que hi som podríem afegir un nou Estat de la UE: que no pateixi la crisi econòmica, en què els catalans disfrutin de plena ocupació i un benestar que serà fins i tot l'enveja dels països escandinaus. La pregunta té més trampes. Si la independència de Catalunya signifiqués d'entrada la sortida de la Unió, ja tindríem l'argument per parar el procés. Molt hàbil.
Si abans de començar, el primer punt de partida per redactar la pregunta ja és tan ambigu, imagineu-vos quan es negociï amb la resta de partits. Acabarà sortint un d'aquests invents transaccionals en què un no sap realment què està votant. Hem de ser més seriosos. Quan el debat sobre el futur de Catalunya ha arribat a un extrem tan maniqueu com l'actual, la pregunta només pot ser una: ¿Desitgeu que Catalunya sigui un Estat independent? Així de clar, sense retòriques, sense putes ni Ramonetes. Sense adulteracions ni tunejats.
Tot aquest debat sobre el referèndum el que està posant realment de manifest no és tant la crisi del model d'Estat, sinó una de més profunda que afecta els fonaments mateixos de la democràcia. ¿Pot un demòcrata impedir que es consulti els ciutadans sobre una qüestió tan transcendent per al futur del país com la que ens ocupa? ¿Poden fer-ho càrrecs electes o parlaments, extralimitant-se en la seva representació -temporal- de la sobirania nacional que el poble -verdader dipositari- els ha cedit? I això està per sobre d'independentistes, centralistes, esquerres, dretes, nacionalistes i iberistes. És una qüestió de simple exercici democràtic.
Notícies relacionadesUn arriba a la conclusió que al final de tota aquesta escalada de proclames secessionistes, manifestacions, espanyolitzacions d'estudiants catalans, comparatives amb el nazisme i altres milongues no són res més que estratègies dels uns i dels altres per recol·lectar vots i que el 25 de novembre CiU i PP hauran superat les eleccions sense que la seva nefasta política de retallades els passi cap factura. Al contrari, encara diran que els ciutadans els les han avalat.
I seguiran jugant amb les cartes marcades.
