Gent corrent
Isabel Buján: "De sobte vaig dir: '¿Però, està boig?' Em vaig cabrejar"
«¡'Que le den morcilla!'», li diu, via Youtube, a l'expresident extremeny. Una insòlita peça del debat independentista.
Una extremenya interpel·la Fernández Vara i li contesta que es foti.
-Va ser dimarts. Estàvem esmorzant i la meva filla va i m'explica el que havia dit aquest senyor extremeny. I jo de seguida vaig dir: «¿Però aquest tio està boig?» Em vaig cabrejar. Em vaig cabrejar i li vaig dir al meu nét, Dani: «Fes el favor de fer-me una carta per a aquest senyor». Però ell em va dir que una carta no la llegiria, que millor em feia un vídeo i el penjava a internet. Que així el miraria més gent. Però, escolti: això se n'ha anat de mare.
-El que li va dir el seu nét: l'ha vist molta gent. Sospito que més gent de la que s'esperava ell.
-Si arribo a saber el que havia de passar, no hauria fet res. És que, és més: no sóc gens politiquera. Gens. No m'interessa la política, no m'agrada, tots els polítics em semblen uns pocavergonyes, tots, sense distinció. El que passa és que ens han clavat tant la tabarra amb tant politiqueig que només faltava que sortís aquest extremeny i ens volgués enviar cap allà.
-És clar.
Isabel Buján va néixer fa 79 anys a Jerte del Valle, Extremadura. Va emigrar amb 19 i es va instal·lar a Barcelona, on va treballar primer en una modisteria, després en un taller de marroquineria i finalment en un restaurant, a la cuina, com a encarregada dels plats freds. Es va casar, va tenir dos fills i es va separar, i el seu marit mai li va passar diners i per això diu: «Els quartos me'ls vaig guanyar jo». Araviu a Esparreguera i porta una vida tranquil·la, té salut i disfruta de la seva família, i ningú més enllà del seu cercle coneixia la seva existència fins ahir, quan a l'ocurrència del'expresident d'Extremadura,Guillermo Fernández Vara, en el sentit queCatalunya, sis'independitza,hauria de «tornar» els 150.000 extremenys que fa 40 anys «van ser sostrets» de la comunitat,va respondre ambaquest vídeo de poc més d'un minut, tan cabrejada, diu ella, tan indignada que la seva última frase va ser aquesta, rotunda: «¡Que le den morcilla!«Que le den morcilla».
-Aquesta frase és clau. Ja ho veu. Ha causat sensació.
-La veritat és que tenia pensat dir una altra cosa, alguna cosa més forta, però hauria quedat una mica lleig... Volia dir el que havia dit a l'esmorzar, quan m'ho van explicar, el primer que em va sortir. Però al final va quedar això:«Que le den morcilla», que és una frase més bonica, penso, i no perjudica.
-¿Per què es va enfadar tant?
-Perquè aquest senyor està boig. Primer, perquè la meva vida és aquí, els meus fills i els meus néts són aquí i això vol dir que jo d'aquí, de Catalunya, ja no em moc. I compte, ¿eh? Que la meva terra l'estimo molt, m'agrada molt, però és que quan més ho necessitava més em van acollir aquí, més em van tractar bé aquí, més vaig poder fer la meva vida, em van obrir els braços i em vaig integrar. Tornar no és una idea que em resulti gaire grata; no és difícil d'entendre.
-Tot això forma part del debat de la independència. ¿Què en diu vostè? ¿Té una opinió formada?
-Jo opino que cadascú és lliure de fer el que vulgui. Si els catalans volen ser independents, que siguin independents; i si no volen ser-ho, fantàstic també. Ara, si m'ho pregunta a mi, li diré que vull la independència. ¿I sap per què? Per tossuda, perquè aquest senyor se'ns vol endur cap allà.
-Tornem un moment al vídeo. ¿Vostè sabia què és Youtube?
-Ni idea. Quan el meu nét em va dir el que faria, em vaig quedarpapa, KO, perquè d'aquestes coses no hi entenc gens. Si fins i tot li he de demanar ajuda amb el mòbil. M'ho va explicar i li vaig dir: «¿I això què és?»
-¿Li va agradar com va quedar?
-Doncs la veritat, quan el vaig veure em vaig espantar una mica. «Però si anava en pijama, nen, em veig fatal», li vaig dir al meu nét. I ell: «No passa res, iaia, així queda espontani». Però ja l'hi dic, s'ha format tant d'enrenou que si ho sé, no ho faig. M'han trucat familiars amb qui fa temps que no parlava per dir-me: «Isabel, t'he sentit per la ràdio». O gent que no conec de res: «Isabel, ets estupenda». Jo no vull que la gent pensi que ho vaig fer amb un objectiu. Ho vaig fer per expressar el meu cabreig, i ja està.
Notícies relacionades-Doncs ja veu quina una n'ha muntat.
-Em supera. Aquesta vida moderna em supera.
