Anar al contingut

La nova situació política

Legalitat i legitimitat de la secessió

XAVIER ARBÓS

La hipotètica independència de Catalunya requeriria un referèndum impossible de fer amb la llei a la mà

Darrere de la Diada i el missatge inequívoc de la manifestació més gran de la nostra història, cal considerar seriosament la hipòtesi de la secessió de Catalunya, agradi o no. En aquesta perspectiva em permeto alguns suggeriments. Qualsevol ciutadà ha de poder decidir de manera reflexiva si arriba el moment en què del seu vot pot dependre el futur de Catalunya i d'Espanya, i ho aprofito per dir-hi la meva.

Amb totes les limitacions que es vulguin, la representació del poble de Catalunya és al Parlament. Es tracta d'una representació que és alhora legal i legítima: legal, perquè resulta d'un procediment regulat pel dret i garantit pels tribunals; legítim, perquè surt d'unes eleccions lliures i competitives en les quals participen milions de persones. Cap assemblea o concentració, per respectables que siguin, pot mostrar més representació i garanties més depurades. Qui millor pot parlar en nom de Catalunya és el seu Parlament, però no seria correcte que l'actual prengués cap resolució sobre la independència de Catalunya. És cert que en la seva composició actual inclou forces independentistes, però les que són majoritàries no tenien al seu programa una declaració d'independència. Ni els seus votants ho podien preveure, ni, òbviament, podia ser objecte del debat públic propi de les campanyes electorals. De manera que, si algú s'ha de plantejar el camí cap a la independència, que sigui un Parlament nascut d'unes eleccions en què se n'hagi pogut discutir explícitament.

El primer pas formal es faria des del Parlament, doncs, per començar amb un mínim de legitimitat democràtica. Ara bé, cal dir que amb legalitat nul·la. La Constitució espanyola del 1978 exclou de manera taxativa la secessió. En termes ben emfàtics, l'article 2 indica que «la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola». Canviar aquest precepte perquè la secessió fos jurídicament acceptable és complicat. En aplicació de l'article 168, caldria que la iniciativa de reformar l'article 2 fos aprovada per dos terços al Congrés i al Senat. Automàticament es convocarien noves eleccions, i les noves cambres elegides haurien d'aprovar la mateixa iniciativa també per dos terços. I la reforma no s'adoptaria fins que no fos ratificada per referèndum... entre tots els ciutadans espanyols. És políticament inversemblant, així que cal fer-se a la idea que l'accés a la independència passa per fora de la Constitució.

No vol dir, però, que es pugui fer de qualsevol manera si es vol que tingui credibilitat. Cal donar-li, de nou, legitimitat democràtica i això porta al segon requisit que, al meu parer, és exigible: un referèndum. Un referèndum amb una pregunta clara, i del qual prèviament se sàpiga quin resultat es considerarà vàlid. És a dir, el nivell de participació i la majoria necessària per considerar que efectivament el poble de Catalunya vol la independència. Sense unes regles de procediment acceptades per partidaris i adversaris de la secessió, el valor del resultat serà dubtós.

I, per cert, tampoc no serà legal. Des del punt de vista jurídic, cap òrgan de la Generalitat pot convocar cap mena de consulta sobre allò que no és de la seva competència. No ho és, òbviament, la decisió de tirar endavant un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya, de manera que de nou ens trobaríem fora de la legalitat. Ara, a més a més, amb un problema pràctic per fer un referèndum amb prou garanties. L'administració de l'Estat hi posaria obstacles de tota mena: des de no proporcionar llistes del cens fins a interposar tota mena de recursos als tribunals. Això ho podria explicar molt bé l'actual consellera de Justícia, que com a advocada de l'Estat a Catalunya va impugnar fa uns anys les resolucions dels ajuntaments que donaven suport a les consultes populars. En tot cas, crec que tothom estarà d'acord que una cosa és l'alt valor simbòlic que tenien aquelles consultes i una altra el rigor exigible a un referèndum sobre la secessió. Aquí hi ha un problema, perquè entenc que un referèndum seria indispensable i, alhora, molt difícil de portar a terme a la pràctica. En el marc de la legalitat actual, impossible. Els promotors de la independència haurien de trobar una sortida per aconseguir complir aquest requisit de legitimitat.

De la comunitat internacional no crec que puguem esperar la solució a aquesta dificultat. El cas de Catalunya no es pot equiparar ni al de Timor Oriental ni al de Kosovo. L'ONU no ens vindrà a organitzar cap referèndum. L'actuació dels governs d'Espanya, per criticable que sigui, no és la de les autoritats de la Iugoslàvia que es descomponia ni la dels militars indonesis. El dret internacional, en el cas d'una secessió pacífica, és neutral: no obliga ni impedeix als estats existents que reconeguin com a tal el nou territori que proclama la independència.

En aquestes circumstàncies, sembla que a la independència de Catalunya li caldrà molta legitimitat per superar una legalitat que li és adversa, i que és imprescindible per convèncer els molts que no ho tenen clar. Catedràtic de Dret Constitucional (UB).