¿A l'atur i en crisi? Doncs a jugar
Quan els llibres d'història expliquin aquesta crisi i el que va fer Espanya per sortir-ne, em temo que no serà un capítol tan heroic com quan Roosevelt i el seu New Deal es van enfrontar a la del 1929. Tinc ganes de veure com se'n surten els historiadors i professors d'universitat a l'hora de narrar que els governants d'aquest país van agafar unes estisores i van retallar tot el que van poder, incapaços d'impulsar qualsevol mesura per generar inversió i productivitat i condemnant cada dia milers de treballadors a l'atur i a la pobresa econòmica. I que l'única cosa digna de menció va ser com dos presidents autonòmics, el català Artur Mas i la madrilenya Especulació Aguirre --perdó, volia dir Esperanza, se m'ha escapat i ara em fa mandra tornar enrere amb el cursor-- es van embolicar en una batalla perquè un empresari de Las Vegas instal·lés a la seva comunitat un macrocomplex de casinos i altres perdicions. Que al final, el de Las Vegas va optar per Madrid, i llavors el president català es va treure un as de la màniga i va tancar un tracte per instal·lar un altre complex de casinos i joc que substituís la pèrdua.
És a dir, que en plena carrera desbocada de la desocupació per batre rècords històrics, els diem a aturats i altra gent sense recursos que tranquils, que els instal·larem un munt de casinos on es puguin jugar fins a l'última camisa. Brillant, gairebé tant com aquells que van construir un rellotge de sol i el van protegir amb un tendal. És que no estem parlant de grans fàbriques ni de multinacionals que volen establir-se i generar llocs de treball i riquesa. Estem parlant que s'està apostant bona part del futur econòmic de dues comunitats a un número amb el qual sempre guanya la banca, mai més ben dit. Però no passa res, probablement els dos presidents tornaran a guanyar les seves eleccions amb una àmplia majoria. I per sobre d'ells, un tal Mariano Rajoy que sembla l'home que mai hi és. Algú ha comentat que té menys presència que Calvo Sotelo.
Notícies relacionadesParlàvem de Roosevelt. Acaba de publicar-se un llibre diria que d'obligada lectura en aquests difícils moments. Es titulaSis discursos del New Deal(Edicions els Llums), i el seu editor, Joan Ramon Riera, ha fet una cosa tan senzilla com genial, reunir una sèrie d'intervencions públiques de l'històric president que resulten d'una actualitat rabiosa. Quina diferència amb els polítics d'ara. Roosevelt va ser qui va inventar allò dels primers cent dies de gràcia d'un governant, en què les seves accions són molt importants, ja que són les que queden en la retina col·lectiva dels ciutadans i determinen tot el mandat.
Fa poc em van explicar un acudit. S'obre el teló i surten Rajoy i Mas. Es retalla el teló... Doncs així anem. Això així, alimentats amb nous opis del poble en forma de toros per la tele pública, casinos i manifestacions per la independència.
