Petit observatori
A la Roser, amb pena i un somriure
Obro un diari i em trobo amb una esquela que em paralitza. Ha mortRoser Domingo i Francàs. Un nom que no té per què ser conegut pels lectors de diaris. No va ser mai notícia. Però era un nom -primer el d'una noia, després el d'una dona- que ens era familiar a tots els qui ens movíem en la resistència musical en els anys de la dictadura.
Quan la vaig conèixer, laRoser era la mà dreta d'Ermengol Passola, el creador de Discos Concèntric i de La Cova del Drac. Eren temps d'excitació i de passió creativa en circumstàncies adverses. LaRoserno perdia mai la calma, i la seva calma volia dir eficàcia. L'eficàcia de fer les coses somrient. Sempre animada, sempre disponible.
Un dia va morir la seva mare i es va quedar sola amb laNati. LaNati era la minyona de tota la vida, i entre les dues dones la relació era d'una fraternal devoció. Sovint, laNati esperava al balcó la tornada de laRoser, quan havia anat a un concert nocturn.
LaRoser Domingo, que no s'havia casat, era amiga de la música i de la vida. I de la broma i la ironia. Ja es comprèn, així, que fos una persona ideal per compartir amb ella una feina, sobretot perquè aquella feina de gravar i editar discos en català, amb les dificultats corresponents, només podia ser viable amb un entusiasme solidari. I laRoser desprenia calma i confiança. Al cap d'un temps vaig deixar de tenir-hi un tracte diari. Ens trobàvem casualment al carrer, quan ella anava o venia del Palau de la Música.
El diàleg era curt, sobretot si era de nit, perquè laRoser em deia: «Un dia hauríem de trobar-nos i parlar de com estan les coses, i recordar aquells temps, però ara no puc entretenir-me gaire, perquè no vull fer patir laNati, que deu ser al balcó per veure si arribo».
Quan es parla de la Nova Cançó no es recorda gaire la gent que no sortia a cantar. Com laRoser, com els qui feien els arranjaments per als discos -enLleó Sorrell, l'estimatFrancesc Burrull-, o els dissenys innovadors de les cobertes, com les deGuitart i altres, que algú expert hauria de reivindicar com a obra gràfica. La teva lliçó,Roser, va ser demostrar-nos que el caràcter i l'alegria són esplèndidament compatibles. Al teu funeral, tan discret com tu, ens vam retrobar alguns amics i companys d'antigues il·lusions. Penso que al final de la cerimònia hauria d'haver sonat, en homenatge a tu, l'optimista concert per a trompeta i orquestra deHaydn.
