Castellers de filferro i angelets de cartró

Encara no inaugurat oficialment, però acabat i imposat en l'ambient urbà, ha aparegut a la plaça de Sant Miquel de Barcelona una gran escultura d'Antoni Llena que, a més de ser una peça d'homenatge als castells i els castellers de Catalunya, presideix una transformació d'un fragment molt significatiu del centre històric. M'agrada molt la peça i la seva ubicació i encara m'agrada més si ho interpreto com un símptoma que no s'ha interromput

-com semblava aquests darrers anys- aquella campanya per situar en els espais públics de Barcelona una sèrie d'escultures alhora amb funció urbana i amb significació artística, que començà als anys 80 i que permet considerar alguns sectors de la ciutat com un museu a l'aire lliure:Oldemburg, Miró, Liechenstein, Chillida, Calder, Plensa, Mario Merz, Turrell, Carr, Maillol, Susana Solano, Corberó, Richard Serra, Sergi Aguilar, Bryan Hunt, Cristòfol, Botero, Tàpies, etc. Em sembla un bon gest que un dels primers actes del nou ajuntament sigui la inauguració d'aquesta escultura que pot marcar la continuïtat d'uns propòsits culturals en l'àmbit urbà.

HI HA molts temes suggeridors en la qualificació d'aquesta escultura, i potser el més rellevant és l'encert amb què l'autor ha sabut aportar un gest de monumentalitat mantenint, però, un llenguatge radicalment antimonumental, un llenguatge basat en les qualitats de l'efímer i fins i tot de la provisionalitat i el reciclatge gairebé simbòlic. L'explicació potser cal trobar-la en l'intel·ligent ús exclusiu d'un material modest, casolà, barat, trencadís com és la tela metàl·lica trenada, tan habitual en els galliners i les senzilles tanques dels camps i dels horts, però dissenyada a una mida i a una escala tan diferent i àdhuc tan contradictòria en l'expressió que adquireix l'abstracció radical necessària per esdevenir monumental. No cal dir que l'encert ve també confirmat per la ubicació tan precisa i intencionada del monument a la cruïlla visual de les dues places, transmetent cap a la més formal (Sant Jaume) una vibració paisatgística nova que la relaciona amb l'escenari més difós de l'entorn històric popular. I, també, transmetent a la de Sant Miquel un principi d'ordre a partir de la jerarquia de forma i contingut i de la geometria de l'Ajuntament i la Generalitat. Hi ha, encara, un altre valor a subratllar: haver sabut jugar adequadament amb tots els valors de l'expressió artística, la contradicció entre el massís i el transparent: és un volum només delineat pel filferro i els trenats però present i presidencial, com un massís transparent o com una transparència massissa que quan hi penetres et permet recuperar la realitat de l'escarida delineació. Un volum buit i transparent. Transitable però corpori.

Felicitem, doncs, l'ajuntament per aquesta mostra de voluntat cultural i de bon disseny urbà, tot pregant-li que estengui aquesta actitud tant com sigui possible a altres sectors de la ciutat. Precisament, a pocs metres del monument als castellers, hi ha una gran mostra de deixadesa i incultura: l'abominable pessebre de la plaça de Sant Jaume que, aquest any, ha batut tots els records de ridiculesa i de mal gust, amb angelets de cartró, rosats i rodanxons, paisatges de natura morta com si fossin terrasses de les Tres Torres o del Putxet disfressats amb reciclatges dels tòpics decoratius del MNAC. ¿Quan acabarem aquesta implantació paternalista de la incultura? ¿Cada any hem d'esperar l'ensurt del nou pessebre d'opereta?

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

És clar que l'opinió del veïnatge i de la ciutadania ambulant

-i, potser, del turisme més cantellut- és sempre imprevisible: del pessebre ningú no en fa una crítica i l'homenatge als castells i als castellers, en canvi, va provocar protestes tan mal fonamentades com la que s'exhibia en uns quants balcons de l'entorn amb rètols que deienNo volem l'estàtua. Anomenarestàtuauna peça metàl·lica de Llena explica la greu distància i el desori cultural d'una ciutadania segurament ja mutilada pel mal exemple i la insistència del pessebre de cada any. Arquitecte.