D'okupes i d'ocupants

El gaudi il·legal de pisos ha obert una nova batalla jurídica; una altra conseqüència d'aquesta crisi, que és l'autèntica mestressa de la situació. A diferència del fenomen dels okupes, els actuals inquilins no persegueixen reivindicació política ni social de cap mena: simplement, no tenen un sostre per aixoplugar-se ells i, molt significativament, les seves famílies.

Per a la immensa majoria de casos es podria dir que els ocupants actuals ho són contra la seva voluntat, impel·lits per la necessitat; al contrari, els okupes genuïns ho eren per vocació, perquè perseguien un determinat objectiu essencialment social com era la denúncia de la política de vivenda; denúncia que, en definitiva, no s'ha demostrat del tot forassenyada: la política de vivenda és el principal llast de la nostra economia. En efecte, hi ha tants diners atrapats en el totxo que arrossega la banca a recapitalitzar-se una vegada i una altra, no amb gaire fortuna pel que es veu, i és el primer productor d'aturats. Tot això sense oblidar enormes disbarats urbanístics i de tipus mediambiental. En definitva, els ocupants d'avui no són els okupes d'ahir. No obstant, sembla que estiguem abocats a aplicar el mateix remei a situacions radicalment diferents; per definició, és una resposta tan ineficaç com injusta.

El Codi Penal del 1995 va introduir el delicte d'ocupació com a delicte contra la propietat. Es tracta, com és sabut, d'ocupar una vivenda o local no domiciliari sense autorització o bé quedar-s'hi sense la voluntat del titular. Es tracta d'un atac molt lleuger a la propietat; la pena és de multa de tres a sis mesos, la mateixa que s'imposa per apropiar-se una cosa perduda o per la venda al detall de DVD falsos.

La doctrina va criticar aquest precepte, perquè suposa vulnerar el que tècnicament es denominacaràcter fragmentari del dret penal, és a dir, que el dret penal no protegeix tots els atacs a tots els béns, sinó que selecciona tant els béns a protegir com els atacs que han de ser objecte de sanció. Es considera que és il·legítim el recurs al dret penal en els supòsits en què l'ordenament no penal ja dóna resposta eficaç al mateix fet.

Així és com l'okupa és el que en termes civils es considera un precarista, és a dir, una persona que disfruta d'un local en precari, sense cap títol jurídic. Recórrer al dret civil garantia igualment la propietat sobre el local, propietat per una altra part no discutida, si bé els okupes exigien que s'hi donés un altre ús o, simplement, un ús. Els defensors de la incriminació al·legaven que era necessari introduir tal delicte, no per la significació del dret o bé a protegir o per la gravetat o perillositat de l'atac, sinó per la ineficàcia del procés de desnonament. Una altra vegada, el legislador optava, davant la seva pròpia incompetència, per carregar els seus defectes sobre els altres. Total, els okupes no voten…

Però, com salta a la vista, la situació ara per ara no és la immediatament anterior: està en joc la integritat física de moltes persones -ara importa poc de qui sigui la culpa-, menors moltes d'elles. La crisi ha creat un nou problema.

Amb aquest estat de coses, la ultimíssima reforma de la llei d'enjudiciament civil de la mà de la llei de mesures d'agilització processal conté una disposició de nou encuny. Estableix, entre altres novetats, que en tots els casos de desnonament s'avisarà el demandat en el requeriment que se li realitzi que, si no compareix en la vista, es declararà el desnonament sense cap més tràmit i que queda citat per rebre la notificació de la sentència que es dicti el sisè dia següent a l'assenyalat per a la vista.

Queda clar que, ara, el desnonament per ocupació s'ha hiper-

accelerat i simplificat processalment. A més, si el precarista no està atent, perd el dret al recurs i és llançat sense cap tràmit ulterior. En aquest context, la regulació penal redobla la seva absència de sentit. Encara més: al ser el dret penal molt més garantista amb els processats que el procés civil amb els demandats, es donarà una paradoxa: la prèvia celeritat penal per obtenir el llançament cautelar dels ocupants es girarà contra els que recorrin a clamar una justícia tan peculiar davant el jutge penal. El procés penal, elegit pel titular del bé, podrà demorar-se i demorar-se, donat que és esperable que l'imputat no estigui d'acord amb la presentació de la querella i la disputi punt per punt. Per una altra part, l'estat de necessitat podria tornar a desplegar els efectes històrics que ja va tenir i que crèiem superats.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Deixant, és clar, al marge els eventuals danys intencionals causats en la propietat aliena, que no poden considerar-se emparats per cap necessitat, el dret penal aquí no hi té cap paper.

Però la tORNADa al procés civil pot tenir efectes demolidors per la seva celeritat i simplicitat, elements que casen malament amb una greu situació de desemparament. En casos com aquests, el que s'ha de fer, si encara queda Estat social de dret, és que les autoritats procedeixin a proporcionar mesures temporals d'aixopluc i s'oblidin de la repressió judicial, perquè aquesta no soluciona res quan, com sembla, el problema té bastants números de ser endèmic. Catedràtic de Dret Penal de la UB.