Anar al contingut

Petit observatori

Records de Mercè Madolell

Josep Maria Espinàs

He rebut una carta de Mercè Madolell, que era una noia quan va començar la Nova Cançó, i l¿enyorat Passola li va publicar tres discos ¿si no m¿equivoco¿ a Concèntric. Jo la vaig escoltar moltes vegades, quan cantava a La Cova del Drac, al carrer Tuset, i una nit i una altra em quedava subjugat per la seva veu, que no era una veu de filigrana sinó d¿una concentració que semblava adolorida, i que demanava silenci i atenció.

Sospito que no tenia una vida fàcil, i que m¿excusin si m¿equivoco. Ara he rebut una carta seva, em fa saber que té 71 anys i que va amb caminador, perquè té una artrosi degenerativa. «Però encara conservo la veu i la força per cantar, a més de l¿entusiasme ».

Quanta gent, penso, no arriba a un èxit suficient per obtenir dels altres aquella resposta positiva i constant que fa tanta companyia i estimula a continuar. Sincerament, no sé per què Mercè Madolell no va arribar a la llum del primer pla. ¿Potser hi va influir el fet que en aquells moments s¿imposaven els cantautors, que es feien ells mateixos la lletra i la música? Mercè Madolell sabia fer melodies, però sobretot era una excel¿lent intèrpret. O si es vol dir així, «només» una bona intèrpret. Com si això fos poc.

Jo li vaig traduir algunes cançons de Jacques Brel, i mai no oblidaré amb quina dramàtica emoció cantava la versió (Eren trenta innocents) de la famosa i extraordinària composició Nuit et brouillard que evocava la tragèdia del nazisme.

La Mercè, al llarg dels anys, m¿ha escrit alguna carta, només per ferme saber el seu agraïment retrospectiu. No calia, perquè jo creia en ella. Ens vam equivocar tots dos, Mercè; simplement no vas arribar al lloc que crèiem que et tocava. Tampoc hi va arribar Llorenç Torres, un noi que tenia veu i ritme, que el 1971 va guanyar el premi Promoció Noves Veus i que va morir tan jove, poc després d¿haver-se estrenat.

Em dius que els teus fills lamenten que no t¿hagin tingut en compte en una història televisiva de la Cançó i en una exposició a Barcelona. Ho entenc. Però no dubto que recordes la cançó de Brel, que et cito en fragments:

«Més enllà de la pols que tenim al davant / i del tracte no just que en la terra sofrim / enllà de l¿horitzó que voldríem més clar / hem d¿aprendre a mirar... I hem d¿aprendre a escoltar la pluja sobre el port / l¿ocell que canta al pla / la sang que arriba al cor».

Escolta i mira, vella amiga.
 

0 Comentaris
cargando