La roda

Perspectives i varietat de la indignació

1
Es llegeix en minuts

Les revolucions, com gairebé tot, també són una qüestió de perspectiva. Es va veure amb el Maig del 68 i és probable també que es vegi d'aquí uns anys amb la protesta dels indignats. El que va sorgir en un primer moment va ser una espècie de magma primigeni que il·lustrava un estat de cabreig permanent davant de la que està caient. Es tractava de sortir al carrer i de dir «¡Prou!», sense que hi hagués al darrere ni un pla preconcebut ni un programa ni tan sols un líder. Era el crit en estat pur.

Notícies relacionades

La història ens ensenya, no obstant, que amb el pas dels dies el crit es va polint fins a concretar-se en una llista de reivindicacions i fins i tot en l'aparició d'uns líders. Fins ara ha estat admirable l'actitud dels indignats per evitar que la seva protesta s'associï a un rostre, a un portaveu, a un líder. El crit som tots, vénen a dir, però s'endevina que a la llarga serà inevitable el sorgiment d'un líder, com ho va ser al París del 68Daniel Cohn Bendit,i, fins i tot, d'un partit polític que recollirà el pensament dels que han sortit al carrer empesos per l'atipament.

Si augmentem el grau de perspectiva, és a dir, si ens posem en pla futuròleg, és fins i tot probable que d'aquí uns anys aquest hipotètic partit es presenti a unes eleccions i que, enmig del cabreig generalitzat, aconsegueixi una decisiva quota de poder. Si això arribés a succeir, potser hauria arribat el moment culminant de, com succeeix en alguns contes deQuim Monzó,mirar cap enrere i començar a desfer el que s'ha fet. O també podria succeir que, al crit d'Els polítics no ens representen,sorgís una nova massa indignada que ocuparia el carrer per expressar el seu descontentament contra els vicis i defectes de la democràcia parlamentària i escridassaria els polítics sense distinció de partits. Qüestió de perspectiva.