El PP i el sentit d'Estat

José Luis Rodríguez Zapatero no serà el candidat socialista el 2012 segons va anunciar al comitè federal del PSOE de dissabte passat. La resposta del PP no es va fer esperar i, per boca deDolores de Cospedal,va repetir la cantarella de sempre i va exigir eleccions anticipades. Previsibles a cor calent les reaccions d'IU, «sigui quin sigui el relleu no canviaran les polítiques neoliberals» del PSOE (Cayo Lara), d'ERC, «intranscendent» (Joan Puigcercós), i d'IC, no importen les persones, «sinó les polítiques neoliberals que defensa el PSOE» (Laia Ortiz)..., però que el discurs únic del partit que vol ser l'alternança sigui reclamar la convocatòria d'eleccions avançades hauria de preocupar els ciutadans espanyols i també els catalans fins i tot si consideren que amb Espanya no hi ha res a fer i que el futur passa per la independència.

EL que resulta esfereïdor és que, tot i la greu crisi econòmica, els dirigents populars hagin optat per desgastar el Govern socialista amb l'únic objectiu d'aconseguir el poder esperonats per un cor mediàtic cada cop més escorat cap a l'extrema dreta. No és que el Govern del PSOE ho estigui fent bé. Tot el contrari, la percepció dels ciutadans -i dels sindicats que haurien de ser la seva base social natural- és que, per tal de reduir el dèficit i el deute,Rodríguez Zapateroés capaç de castigar encara més les classes mitjanes i populars alhora que no fa efectives les quantitats derivades del fons de competitivitat, la qual cosa perjudica particularment els ciutadans de Catalunya. I que, en canvi, és tolerant amb els poders econòmics que declaren uns beneficis «històrics» malgrat o gràcies a la crisi econòmica.

Es podria pensar que l'actitud del PP és conseqüència d'un error estratègic, però la història recent ens diu que no és així i que l'obsessió pel poder, en detriment del sentit d'Estat, forma part de l'ADN de la dreta política espanyola. En canvi, la dreta econòmica, més viatjada, sap molt bé que l'estabilitat política resulta fonamental per encarar la sortida de la crisi, sobretot amb un president sense gaire marge de maniobra

-els famosos mercats obliguen- i, per tant, no lesiu per als seus interessos.

L'actitud actual del PP no és, per tant, flor d'un dia. La manca de sentit d'Estat i l'obsessió pel poder és una constant. L'estiu del 2002, la prepotència deJosé María Aznar portava a ocupar l'illa de Perejil -un rocam de matolls de 13,5 hectàrees, a 200 metres de la costa marroquina i a dos quilòmetres de Ceuta- per part de l'Exèrcit espanyol en resposta al desembarcament d'un grapat de policies marroquins. Rabat aconseguí el que pretenia, posar a l'aparador internacional el contenciós de Ceuta i Melilla i forçar la mediació deCollin Powellquan ja sonaven aires de guerra a l'Iraq. Fou la mateixa prepotència que va portar a les Açores i a la guerra de l'Iraq el 2003. Un cop perdut el poder, el PP no ha tingut cap escrúpol a l'hora utilitzar, en contra de tota evidència raonable, tal com es va demostrar al judici, una suposada connivència entre els autors dels atemptats de l'11-M i ETA, amb ramificacions que implicaven militants del PSOE. Encara pitjor, tampoc ha tingut escrúpols a l'hora d'utilitzar impúdicament algunes associacions de víctimes del terrorisme per afrontar un procés dialogat de la fi de la violència que, tot i que va fracassar, va portar ETA a una situació de feblesa irreversible gràcies a l'acció policial i judicial que no va afluixar mai. Encara ara amb elcas Faisánestà duent a terme una campanya que seria inadmissible a qualsevol país democràtic. La lluita contra el terrorisme «és un problema d'Estat» i «correspon al Govern d'Espanya dirigir la lluita antiterrorista» (acord per les llibertats i contra el terrorisme, 9 de desembre de 2000), amb l'única limitació de no conculcar l'Estat de dret i el marc constitucional, és a dir, de no pagar un preu polític per la pau, cosa que, àdhuc donant credibilitat a les denominades actes d'ETA -¡que ja és tenir fe!-, no s'ha fet. Però el PP insisteix en les responsabilitats del Govern deZapateroi l'inefableAznardesenterra els GAL, veritable flagell dels governs socialistes dels anys 80, i oblida que dirigents històrics del seu partit no s'hi van oposar quan tocava. Aquesta actitud tenalla el Govern, que no s'atreveix a fer l'aposta definitiva per la pau que passaria per la legalització de Sortu.

A escala local, alguns dirigents populars amenacen la cohesió social i la convivència aixecant la bandera de la xenofòbia mentre les xarxes de corrupció podreixen les files del partit. I és clar que la corrupció no només és patrimoni del PP, però sí que ho és la fatxenderia de negar-les i de presentar a la reelecció dirigents sobre els quals pesa alguna cosa més que una ombra de sospita.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

La deriva de l'actual cúpula del PP és preocupant, perquè, en combinació amb un entorn mediàtic molt cridaner, estan laminant el marc dels valors democràtics amb una estratègia d'estridències göbbelsianes que fa de la conquesta del poder, no importa amb quins mitjans, l'objectiu únic d'una formació política que, més enllà de militants i simpatitzants sincerament demòcrates, menysprea el sentit d'Estat .

Catedràtic d'Història Contemporània de la UB.