Amb les coses de menjar no s'hi juga

Coincidint amb l'escalada de preus dels aliments i les seves evidents conseqüències es torna a reclamar la regulació dels mercats de futurs sobre productes alimentaris bàsics (cereals, soja, etcètera). El mateix president francès,Nicolas Sarkozy,va abanderar aquesta reivindicació a l'última reunió del G-20. De fet, es tracta d'undéjà vu,un objectiu que va emergir amb força en l'anterior crisi de preus dels aliments (2007-2008) i es va oblidar quan la bombolla especulativa es va desinflar. No obstant, davant de les proclames reguladores, algunes veus han posat el crit al cel defensant la lògica del mercat lliure.

¿Són els mercats de futurs els culpables d'aquest desgavell? Si això és realment així, ¿la regulació d'aquests mercats n'és la solució o part de la solució? ¿Què és el que s'ha de regular als mercats de futurs? Anem a pams. Els mercats de futurs van néixer a Chicago el 1848 per estabilitzar els mercats de cereals i donar seguretat als agricultors. Aquesta és la funció d'un mercat de futurs sobre productes agraris. Suposa la compra de, per exemple, blat a l'agricultor quan aquest encara no n'ha fet la collita, amb el compromís d'entregar-la a un determinat venciment futur. L'agricultor accepta un preu una mica més reduït sobre els valors mitjans esperats, però té la seguretat d'obtenir aquest preu. Per la seva part, el comprador n'obté hipotèticament un més bon preu en relació amb els valors mitjans esperats, encara que assumint el risc que en el venciment el preu sigui diferent del calculat. Es tracta d'una relació contractual que beneficia les dues parts: en un extrem de la relació hi ha l'agricultor; a l'altre, per exemple, una fàbrica de farina.

Però el comprador té un actiu que pot vendre a un tercer, i aquí és on entren l'especulació i els especuladors. En aquest cas, la mercaderia blat és irrellevant. Simplement, es tracta d'obtenir un benefici comprant i venent un contracte, un paper amb un valor associat. Així, en aquest mercat hi conflueixen dos tipus d'operadors, els comercials (agricultor i fàbrica de farina) i els financers. Els interessos d'aquests dos tipus d'operadors són radicalment diferents. Els primers busquen la seguretat i desitgen l'estabilitat. En canvi, els hipotètics guanys dels segons neixen de la volatilitat dels mercats; dit en altres paraules, el seu benefici possible neix de la inestabilitat.

L'especulador està atent qualsevol possible distorsió de les expectatives. Així, per exemple, el mercat del blat va quedar afectat el juliol de l'any passat per la pèrdua de la collita russa després d'una sequera mai vista. En pocs dies es van multiplicar els contractes de futurs de manera extraordinària, i el preu futur del blat es va incrementar un 65% en poc més d'un mes. I, així, el preu real també. A la resta del món hi havia hagut bones collites i els estocs eren superiors a qualsevol dels set anys anteriors. Per tant, no faltava blat. Però, davant la pujada de preus, Rússia va tancar les fronteres a l'exportació per protegir el proveïment interior. Al seu torn, a tot el món es va iniciar una resposta típica de retenció del producte a l'espera de noves pujades, i es va traslladar així avariciosament i irracionalment a l'infinit l'evolució de les tendències presents. És a dir, hi havia blat, però es va generar la por al desproveïment: s'havia iniciat el cercle viciós que alimenta una bombolla especulativa. Els contractes de futurs van baixar de volum, probablement els primers compradors ja havien venut i duplicat la inversió, però els preus reals van continuar alts, fins i tot més alts que els futurs, i en un any el blat s'ha incrementat un 83%. Lògicament, les tendències no són infinites i els preus acabaran baixant, probablement de manera brusca, quan irrompi de cop al mercat la mercaderia retinguda.

L'especulació en futurs agrícoles no és diferent de l'especulació amb qualsevol actiu financer, però amb una diferència rellevant: es tracta d'aliments. Un luxe que no ens podem permetre. No té cap sentit que el lucre d'uns quants especuladors posi en perill la nostra estabilitat econòmica i social i tensi així una cosa tan bàsica com és l'aliment.

Fa molts anys que es coneix el paper distorsionador de la participació de fons especulatius en els mercats de futurs alimentaris, i als anys 30 ja es va legislar sobre això. Però feta la llei, feta la trampa. Els fons financers han trobat mil camins per esquivar les restriccions, davant la passivitat de les autoritats monetàries. No obstant, el tema és massa important. S'ha d'actuar. L'objectiu no és sinó impedir l'accés al mercat de futurs a aquells que no són agents comercials del sector.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

S'argumenta que els fons financers afegits aporten liquiditat, i que sense aquests fons moltes operacions no es farien. No crec que aquest sigui el problema. Es tracta que es realitzin les operacions que tenen base econòmica, només aquestes. Els mercats de futurs no són Las Vegas. Amb les coses de menjar no s'hi juga.

Economista.