La pedra vella, arma del populisme

El disseny dels espais públics ha provocat sempre una sèrie pintoresca de comentaris en què les consideracions pràctiques i les observacions funcionals justificades per l'ús i el rendiment es barregen confusament amb pobres prejudicis estètics influïts per les convencions tradicionals. Per exemple, les protestes contra el ciment

-i contra l'estètica del ciment- és un recurs habitual des de fa anys en les discussions originades pels projectes urbans de Barcelona. No volem més ciment és un crit de guerra que ha servit per criticar les places dures, per al·ludir metafòricament a la manca de parcs i la densitat de construcció, per proclamar una possible humanització dels espais urbans.

Així com la referència al ciment ha estat sempre pejorativa, hi ha altres materials de construcció que amb els dicteris populistes han estat elevats a l'excel·lència. Per exemple, la pedra i la fusta. Quan algú acusa certs materials moderns -formigó, ferro, vidre- de ser factors de deshumanització, sempre se li acut afirmar que hi ha altres materials que sí que són nobles per naturalesa, com la pedra i la fusta. És sorprenent veure com en una remodelació d'una plaça o d'un carrer d'un barri modest es reclama la pedra i la fusta -contra el ciment i el ferro-, de la mateixa manera que s'exigeixen a les torres i torretes de l'alta burgesia de la Costa Brava i de la Cerdanya on els funcionaris del bon gust han arribat a prohibir per decret l'arquitectura que no aparenti ostentosament aquests materials. Tothom hi està d'acord: l'estètica de l'artesania, de les textures, dels defectes d'ofici, de la feina manual esclavitzadora, de la manca d'industrialització en el domini dels elements naturals, de l'anècdota de la imperfecció és el que dóna un signe de distinció i fins i tot d'elegància. Que tot sembli antic o, potser, simplement vell. No només a les cases dels grans burgesos que volen disfressar la magnífica vulgaritat dels sistemes del formigó, del ferro, del cristall i altres modernitats, sinó també als espais col·lectius més populars de la ciutat. Cal dissimular l'estètica que prové dels processos d'industrialització, l'estètica pura i estalviadora de tot allò que implica acomodació democràtica i serialització en l'esforç cap a la igualtat social i econòmica. És a dir, el prestigi -fins i tot entre les classes populars- es recolza en la presència presumida -i falsa- de les antigalles.

Ara mateix, a Barcelona, aquests anys estem vivint una experiència significativa en aquests aspectes: el canvi de paviments a Ciutat Vella. Suposo que sota la influència del No volem més ciment, gairebé sense adonar-nos-en, estem repavimentant tot el barri amb peces de pedra natural. I tothom sembla que n'està satisfet perquè la ciutat d'aquesta manera sembla més envellida, més elegant i més exclusiva: pedra sí, però ciment no. I la conseqüència d'això ha estat el desastre típic de les situacions falsàries i tramposes. El paviment de pedra que aquests últims anys s'ha utilitzat és un desastre: no s'havien necessitat mai tantes reparacions, no hi havia hagut mai tants carrers intransitables per la trencadissa i la reparació.

¿I quin prestigi i tradició es reclama amb tot això? Una tradició que va en contra d'un dels grans encerts dels paviments històrics de Ciutat Vella: el vell i eficaç, econòmic i funcional panot de ciment: peça petita, molt gruixuda, fàcil de reparar sectorialment i capaç de resistir -per les seves petites dimensions més que per la resistència a la inestabilitat- els diversos pesos de la circulació dels vianants i els vehicles. Fa uns anys, atenent aquest principi, l'ajuntament inicià la imposició a tot el districte d'una nova versió del panot amb una forma i una mida més complexes i amb ofertes de trames alternatives. Fou un encert. Però per assolir l'èxit que es mereixien aquestes peces tenien el problema gravíssim que estaven construïdes amb el mateix ciment, un material que ja s'havia classificat malament en les abusives metàfores populistes com a expressió de la inhumanitat i la insensibilitat dels arquitectes i els especuladors.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

He utilitzat l'exemple del panot i en podríem parlar d'uns quants més, fins i tot en el camp de la política i dels canvis socials i econòmics: tot es manté amb una estructura permanent que es va disfressant a cada dos per tres amb versions electoralistes semblants a les de la pedra i la fusta ornamentals que no tradueixen la realitat de l'entramat social i polític. I aquestes disfresses van malmetent la situació perquè frenen la penetració dels canvis en l'estructura essencial i permeten que les actituds populistes i els falsos ideòlegs d'una altra modernitat tinguin un camp de joc fàcil sense cap resultat eficaç. I, així, mentrestant, tot pot quedar igual, fent veure que alguna cosa -la pedra i la fusta- està canviant.

Arquitecte.