Gent corrent

Mercè Campo: «Jo no pensava que em guanyaria la vida amb el xinès»

Mediadora cultural. Va viure quatre anys a Pequín; ara, a BCN, la seva rutina va lligada a la comunitat xinesa local.

3
Es llegeix en minuts
«Jo no pensava que al tornar em guanyaria la vida amb el xinès»_MEDIA_1

«Jo no pensava que al tornar em guanyaria la vida amb el xinès»_MEDIA_1 / JOAN PUIG

-Corregeixi'm si m'equivoco. Quan vostè se'n va anar no hi havia pràcticament xinesos a Barcelona, ¿oi?

-No, té raó, n'hi havia molt pocs. Els únics establiments xinesos, de fet, eren els restaurants. Però és que jo, quan me'n vaig anar, no ho vaig fer pensant que al tornar em guanyaria la vida amb el xinès. Gens ni mica. Jo hi vaig anar per estudiar l'idioma, i perquè em venia de gust anar-hi.

-¿Quant de temps s'hi va estar?

-Quatre anys.

-A Pequín.

-Sí.

-I això de ser mediadora, ¿en quin moment se li va acudir?

-Bé, jo venia aquí per temporades, a passar el Nadal, per exemple, i em fixava justament que cada vegada hi havia una comunitat xinesa més nombrosa. I un any abans de tornar, quan era aquí, vaig pensar-hi, i se'm va acudir que no era una mala idea. I aquí em trobo. Tot i que qui sap. Potser d'aquí un temps ja no faré això.

-Vaja. ¿Ho deixarà?

-No, no; no és que tingui pensat res, simplement... Miri, per lligar-ho amb el tema xinès, el que podem dir és que sóc una mica taoista.

-Taoista.

-Més o menys. Em refereixo a la part de deixar-te endur, de seguir el corrent, d'esperar a veure on et porta.

-Expliqui'm: ¿què fa exactament? ¿En què consisteix la seva feina?

-Doncs miri: el CITE, que és el Centre d'Informació per a Treballadors Estrangers, té un grup de mediadors culturals del qual formo part. Treballo amb escoles. En concret, el que faig és mediar entre els pares xinesos i els professors, o entre els pares i els directors.

-Entenc que és alguna cosa més que traduir.

-És clar. No és només una qüestió de llengua. És la diferència cultural.

-¿M'ho explica?

-Per exemple: la típica qüestió amb què haig de lluitar és la professora que em pregunta per què el nen xinès porta el pijama sota la roba.

-Esperi. Ho repeteixo perquè quedi clar: un pijama sota la roba.

-Això mateix. I llavors jo els he d'explicar que a la Xina és habitual que als nens els posin una muda sota la roba. No és un pijama. És una muda. Pel fred. Perquè quan a la Xina fa fred, hi fa molt de fred. Si s'hi fixa veurà que als nens xinesos els solen abrigar molt, però és només per evitar que es posin malalts. Ja està. No és res més. És una diferència entre cultures, això és tot.

-Suposo que, en general, li deu tocar desmuntar prejudicis.

-Sí... Bé, a vegades ni tan sols són prejudicis. A vegades, per exemple, és que els professors, d'una experiència, en fan una norma, i a mi em toca desmuntar-la. Des del professor que creu que els xinesos només tenen al cap la feina, i llavors descuiden els nens, fins al que pensa que són molt curosos amb els seus fills, sobreprotectors. M'ha passat. Les dues coses. I no és perquè siguin xinesos. Va segons la família.

-Així que a vostè la criden, va al col·legi... ¿no els sorprèn?

-¿Què?

-Que no sigui xinesa.

-Ah, és clar. Sí. Gairebé sempre esperen un xinès, i de fet la majoria de mediadors són xinesos. Però que algú d'aquí parli el seu idioma als pares els agrada. Se senten acollits.

-Es pot dir... no sé, que aquell viatge a la Xina li va canviar la vida, ¿no?

-Suposo, suposo que es pot dir. Però és més aviat que em va obrir un camí. Jo vaig estudiar antropologia social i sempre m'ha agradat això, el treball social, que és el que faig ara. De fet, amb el xinès podria buscar sortida al món empresarial, però no em crida l'atenció.

-Per telèfon em va parlar d'algunes altres feines. Sempre amb el xinès.

-Doncs sí. D'una banda, ara treballo amb el Consorci per la Normalització Lingüística. Faig promoció dels cursos de català per a la comunitat xinesa i m'encarrego de la classe introductòria. La presentació. La sessió de presentació.

-Parli'm de la promoció.

-És porta a porta. Vaig pels comerços xinesos oferint els cursos. I l'altra... M'ha preguntat per les altres feines, ¿oi? Bé, l'altra és aquesta: professora associada d'Estudis de l'Àsia Oriental a la Universitat Oberta de Catalunya. Ho vaig començar a fer des de Pequín, per internet.

Notícies relacionades

-Pequín. ¿La troba a faltar?

-Sí, és clar. Els meus amics xinesos d'allà, els meus amics estrangers d'allà... i els racons. En tota ciutat, un hi deixa els seus racons.