Seguretat a l'europea

«Qui vulgui la pau, que prepari la guerra», aconsellavaVegecien el seuCompendi de Tècnica Militar escrit a finals del segle IV després deCrist, en ple declivi de l'Imperi romà. Durant dècades, l'OTAN es va cenyir a aquesta premissa, amb resultats gens menyspreables: entre el 1945 i el 1989, Europa va ser l'escenari d'una confrontació mundial de dimensions gegants i, no obstant, va evitar l'atzagaida de la guerra. No és gens estrany que al final d'aquest període els estrategs de l'Aliança Atlàntica traguessin la conclusió que la millor garantia de pau per al futur seria precisament mantenir el rumb i ampliar-se cap a l'Est d'Europa.

Els fets es van encarregar ben aviat de desmentir-los. Guerres com les de l'antiga Iugoslàvia, el terrorisme global o els efectes desestabilitzadors de la crisi no poden ser gestionats amb la mera planificació militar ni amb força dissuasòria, ja sigui nuclear o convencional. L'ampliació de l'OTAN, que inicialment va ser un gran pas en la reunificació del continent, a partir d'un cert punt va causar tal alarma a Rússia i tensions tan extremes a Ucraïna i Geòrgia (relacionades al mateix temps amb l'hostilitat russa) que el procés va passar a ser vist per alguns socis com a desestabilitzador.

La cIMERA de Lisboa del cap de setmana passat ha certificat un canvi de rumb: el nou concepte estratègic de l'OTAN, l'acostament a Rússia (a la qual s'ofereix fins i tot integrar-se en el sistema de defensa antimíssils atlàntic), el pla per a una retirada escalonada de tropes de l'Afganistan... tot apunta cap a una nova orientació de l'Aliança. Després de Lisboa, la seva estratègia s'assembla ara més a la manera en què els europeus concebem la nostra contribució a la seguretat global i menys a l'estil dels falcons de l'era deBush.

A Lisboa s'ha parlat, i molt, de l'Afganistan, però ningú ha esmentat l'esquelet dins de l'armari: l'Iraq. El 2003, l'atac militar a l'Iraq va provocar en llocs molt diferents (en les societats dels països occidentals participants; en cancelleries europees, com Moscou, Ankara, París i Berlín, i internacionals, com Pequín o Mèxic; en altres estats àrabs i musulmans, com Síria o Pakistan) preocupació davant l'actitud del Govern de la hiperpotència militar, disposat a soscavar les bases de l'arquitectura global de seguretat recorrent a la força militar sobre la base d'un engany deliberat, al servei de la seva agenda ideològica i d'interessos privats. La Unió Europea, gràcies als bons oficis deJavier Solana,va aprendre la lliçó de la severa clatellada que va suposar la seva divisió en dos camps oposats i va adoptar un document excepcional: l'Estratègia Europea de Seguretat. Amb ella, la UE es va preparar per contribuir a un món més segur i ho va fer assenyalant quines serien les noves fonts d'inseguretat, renunciant al vell esquema d'identificar un enemic al qual enfrontar-se i derrotar. L'OTAN, en canvi, es va estimar més mirar cap a un altre costat i deixar l'Iraq fora dels debats de l'Aliança, seguint el rumb marcat després dels atacs de l'11-S.

La visibilitat del poder militar nord-americà no ha de relegar a l'oblit les contribucions de la UE en qüestió de seguretat: les més de 20 missions civils i/o militars als Balcans, l'Àfrica, el Pròxim Orient i l'Àsia; la transformació radical d'Europa central i oriental, incloent-hi Turquia; el paper d'estabilització que unes bones polítiques de cooperació al desenvolupament poden jugar (camp en el qual la UE és líder), la participació en processos de mediació i negociació, i tantes altres.

La victòria deBarack Obamava obrir el camí al canvi als Estats Units, i a un retrobament entre els EUA i la UE. Tots dos costats busquen ara generar confiança, no temor, en el Govern de Rússia, i s'han fet conscients de la necessitat de restaurar la confiança global en les seves polítiques de seguretat. Però aquest retrobament no arriba en un moment fàcil. L'error garrafal i mortífer que va suposar atacar l'Iraq, sumat als excessos en nom de la lluita contra el terrorisme (com ara Guantánamo), és ara l'excusa perfecta per a qui es vulgui oposar a les polítiques que volen contribuir a la democratització i a tota mena d'innovacions en matèria de seguretat: la responsabilitat de protegir, la prevenció de conflictes, la intervenció humanitària, la seguretat humana, la justícia universal.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Una aliança del segle XX amb la qual les potències del segle XIX pretenen afrontar el segle XXI: així definia l'OTAN un militar indi fa amb prou feines un any. En aquest món on l'Atlàntic ja no és el centre i les noves potències, aferrades a les idees clàssiques de sobirania, reclamen el seu paper a l'escenari internacional, ni els EUA ni de bon tros Europa ho tindran fàcil per contribuir a la seguretat pròpia i global. La tasca que tenen al davant no és senzilla: hauran d'incorporar aquestes potències del segle XXI a la construcció de la seguretat global sense que amb això es torni a un món de geopolítica, potències enfrontades, esferes d'influència, sobirania sacrosanta i menyspreu per la vida de les persones com vam conèixer als segles XIX i XX.

Director del Cidob.