Elogi de Xavier Cugat

Fa 20 anys, un dia com ahir, jo era al cementiri de Girona. Amb uns quants més, veient com entrava el bagul amb les restes deXavier Cugaten el nínxol número 68 de la part nova del recinte. Hi havia corones d'Abbe LaneiCharo Baeza,del seu germà i, fins i tot, si no ho recordo malament, del Barça, possiblement pel fet queCugatva viure l'última època de la seva vida al Ritz de Gaspart.Plovia i algú va proposar un aplaudiment pòstum. Hi havia nens gitanos que corrien entre les tombes i unes quantes autoritats, i aquella noia,Carme Pedrosa,infermera i acompanyant que va tenir cura de l'agonia del músic i dels chihuahues que el van sobreviure. A la làpida, hi deia (hi diu)«Cugat que vivió», un resum esplèndid i concís de qui va néixer amb el nou-cents, de qui va batejarRita Hayworth,de qui va ser amic de Caruso, ValentinoiSinatra,«una icona de la cultura americana a mitjan segle XX».

Ho diuJoaquim Rabaseda,que és qui em fa recordarCugaten un documentat i reivindicatiu article aL'Avenç. «És difícil trobar un fotograma en el qual no somrigui».Cugatva representar el paper de mag en una societat que volia semblar feliç, que va crear una bombolla musical per fer front a les inclemències de l'exterior. Una arcàdia completa i tancada en ella mateixa, perfecta i harmònica. Ell, amb el seu violí, les seves adaptacions cultes i populars dels ritmes de moda, el seu bigotet, va orquestrar un somni on encara s'hi banyen les sirenes.