La polèmica sobre els vetos legals
Prohibit fumar amb burca a les corrides
Crida l'atenció que la nostra tolerància sigui gran amb la conducta individual i escassa amb les idees
Prohibit fumar amb burca a les corrides_MEDIA_1 /
¡Barreja que fa fort ! És curiós com, des de diverses instàncies, s'ha posat al mateix sac la prohibició de fumar en espais tancats, la de portar burca en llocs públics i l'aprovació al Parlament de la llei antitaurina, interpretant que a Catalunya estem assistint a un excés de prohibicions que posen en entredit la llibertat ciutadana.
La llei antitabac és una llei basada en l'evidència científica que fumar -o exposar-se al fum del tabac- produeix càncer de pulmó i augmenta el risc de patologia vascular, una de les principals causes de mort de la població adulta. Podem discutir el com, però no la bondat d'una normativa encaminada a protegir la salut de la població. Per sort, la majoria de ciutadans tenen prou sentit comú per entendre que les actuacions que posen en risc la vida de les persones (com ara la velocitat, la violència i tants altres reptes de les societats modernes) han d'estar regulades, i sols alguns talossos i polítics sense escrúpols són capaços de dir públicament que les administracions no han de fer-ho.
Si bé la prohibició de fumar en llocs tancats és una mesura tècnica, demanada des de fa temps pels professionals de la salut, la prohibició de l'ús de la burca en espais públics ha estat una mesura innecessària sorgida per motius electoralistes, al si dels partits polítics -i no sols els conservadors- d'alguns municipis. En primer lloc, perquè al nostre país, l'ús d'aquesta vestimenta és excepcional; en segon, perquè els arguments de seguretat són febles, ja que si en algun indret una dona amb la cara tapada s'interpreta com una amenaça, els cossos de seguretat estan perfectament habilitats per intervenir-hi; i en tercer, perquè l'expressió de la simbologia cultural o religiosa pel carrer és un dret dels ciutadans.
Finalment, la llei antitaurina ni és una necessitat de salut pública, ja que torturar i matar un animal públicament, certament no fa cap mal físic a ningú -exceptuant la pobra bèstia-, ni el seu origen ha estat una decisió política; la mesura ha sorgit d'una iniciativa ciutadana recorrent als mecanismes de què disposa la nostra legislació. Se'n pot discutir la pertinença, però d'entrada ha de ser considerat un exercici democràtic. La iniciativa, a més, no ha posat l'èmfasi en la interpretació antiespanyolista de la mesura, sinó que ha estat basada en arguments ètics, i de fet, de persones que consideren les corrides de braus una salvatjada n'hi ha a Catalunya i a la resta de l'Estat... I és l'opinió majoritària als països occidentals, on les conductes respectuoses envers les persones, els animals i el medi ambient són un valor socialment acceptat. Independentment de la possible intenció estratègica que el vot dels diputats al Parlament pugui haver tingut, la manipulació que n'han fet el Partit Popular i els mitjans afins és un reflex més de la tolerància del país a la demagògia i del nul interès d'alguns polítics de fer pedagogia, crear valors i afavorir el debat. Malauradament, però, la manipulació de les idees i de les opinions per anar en contra, especialment si és de Catalunya, electoralment encara és massa rendible. Les reaccions a la llei antitaurina en són un exemple paradigmàtic, ja que posen en escena la simbologia identitària d'uns i altres, però no és l'única; el posicionament en contra de la llei antitabac per part d'algunes comunitats autònomes n'és un exemple encara més patètic.
En comparació amb els Estats Units i molts països europeus, sempre m'ha cridat l'atenció la gran tolerància que tenim per les conductes individuals i l'escassa tolerància que tenim per la diversitat d'idees i opinions. Proveu, si no, de pixar-vos en una paret -o simplement no parar el cotxe en un pas zebra- de Ginebra (on gairebé tenen un referèndum cada mes) i compareu la reacció dels ciutadans amb la que hi ha a casa nostra. La necessitat de regular i prohibir és inherent al component social de l'ésser humà, i especialment a la complexitat de les societats modernes; però la necessitat de fer-ho està també en funció de la capacitat d'autoregulació, i aquí entren en joc els tan vilipendiats valors. La societat civil ha de poder identificar-ne necessitats, i els polítics tenen l'obligació de facilitar-ne el debat objectiu i rigorós. Si no agafem el toro per les banyes i n'aprenem un xic més, només aconseguirem augmentar la confrontació interna i, sobretot, fer el ridícul a Europa, on hauríem de deixar de ser terra de xerinola i ser més competitius.
Precisament, aquest estiu hem sabut que Espanya ja no té cap universitat entre les 200 més ben valorades del món, que més de la meitat dels turistes joves han escollit aquest país per la facilitat de fer-hi gresca, i que un 24 % dels joves d'entre 16 i 24 anys de Catalunya ni estudien ni treballen. Ara, quan més que mai interessa mirar cap a Europa, mantenir la demagògia del discurs polític, continuar evitant el debat i defugint la base tècnica (o ètica) dels processos de pressa de decisions, reduint-los als aspectes estratègics (cosa freqüent al sector públic), certament no hi ajudarà. Caldrà tornar a aprendre a parlar clar i a destriar el gra de la palla.
