Ser jove enmig de la crisi

Una de les conseqüències de la globalització que la crisi econòmica ha accelerat és una certa redistribució de la riquesa al món. Alguns països, sobretot asiàtics, estan creixent a un ritme força elevat mentre que hi ha països occidentals que estem perdent posicions en el rànquing global. Aquesta evolució resulta positiva per a alguns, però a la vegada és negativa per als que s'empobreixen. A l'Índia o a la Xina, per exemple, ha fet sortir bastantes persones de la pobresa, mentre que ha fet incrementar l'atur al nostre país a causa del procés de deslocalitzar producció i empreses. Si la tendència és anar cap a un reequilibri mundial, benvinguda sigui, però, malauradament, la redistribució no és en absolut equitativa. N'hi ha que s'enriqueixen mentre que altres grups socials en paguen les conseqüències, com és el cas dels joves a les nostres societats. És a aquests, en un context d'empobriment, als quals ens volem referir.

Segons un estudi recent de l'Observatori de la Joventut, l'atur juvenil a Catalunya és del 28% quan el de la població en general no arriba al 20%.

Els sociòlegs defineixen la categoria generacional delsni-ni, referint-se als joves que ni estudien ni treballen. Viure aquesta realitat quotidianament ha de ser molt dur i ha de fer perdre a la persona qualsevol horitzó. Sovint sentim parlar del mileurisme referit a la retribució mensual entorn dels 1.000 euros, una quantitat que cada vegada està més homogèniament distribuïda amb independència del nivell formatiu del jove. Les possibilitats d'independitzar-se de la família podent disposar d'un habitatge propi són mínimes. El preu de l'habitatge, els seus salaris i la capacitat d'endeutament ho fan pràcticament impossible per a la gran majoria. El 25,2% de la població jove catalana té nacionalitat estrangera, majoritàriament procedent de la immigració de països en vies de desenvolupament. No podem parlar encara de lesbanlieuesfranceses, però ens hi anem apropant. S'incrementen les zones de marginalitat, especialment en suburbis de ciutats de la corona metropolitana o de capitals de comarca, on les colles de joves pel carrer constitueixen un fenomen que preocupa cada vegada més. L'estancament econòmic provoca untap generacionalque dificulta l'ascens, fins i tot a l'elit més ben preparada de joves. Ser jove avui no resulta fàcil, les expectatives no són gaire esperançadores i menys havent estat educats en la societat de consum, cosa que equival a creure que la felicitat la trobaran en el fet de posseir.

La perspectiva descrita demana com a mínim dos tipus de resposta. Una d'ordre polític per incidir en factors econòmics i una altra d'educativa. L'administració, en un model d'economia social de mercat, ha de pal·liar les tendències del sistema que marginen col·lec-

tius socials, en aquest cas el dels joves. En el moment present, això voldria dir fonamentalment afavorir l'ocupació i l'accés a la vivenda. Estem convençuts que més que incentivar la construcció d'habitatge o la contractació laboral des dels ajuntaments, per exemple, el més eficaç seria alliberar sòl i promoure la iniciativa social que pugui posar al mercat habitatges pensats per als joves. Respecte del treball cal flexibilitzar el mercat, desenvolupar incentius per al contractador, afavorir l'emprenedoria dels mateixos joves, millorar la formació amb una perspectiva àmplia... En qualsevol cas, és important evitar, des de joves, la dependència del subsidi, tingui aquest la forma que tingui.

A nivell educatiu, i fins i tot a nivell de consciència social, cal superar el consum, l'hedonisme, el fet de tenir, com a valors darrers que porten suposadament a la felicitat. Cal fer veure que l'èxit social, econòmic i fins i tot personal són fruit del treball, de l'esforç, de la constància. Les famílies en primer lloc, l'escola i altres àmbits educatius com ara el lleure hem d'esforçar-nos a fer atractiva l'exigència. Seria bo presentar exemples atractius d'èxit que sigui fruit dels valors que proposem. Els mitjans de comunicació, el cinema, les xarxes socials... estaria bé que fóssim capaços de presentar la plenitud personal com a fruit de l'esforç i de la constància. Cal superar un model social decadent, que empobreix la persona, on el consumir ho és tot malgrat que de forma immediata pugui donar rèdits a les companyies comercials.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Només sortirem reforçats de la crisi econòmica i només els joves assoliran un equilibri personal madur si integrem models d'austeritat, de realització personal des del treball, de satisfacció per l'esforç ben orientat. El dia mundial de la joventut és una bona oportunitat per reflexionar sobre el paper de cada un per afavorir aquest canvi de paradigma cultural que ajudarà a créixer en plenitud els joves. L'estiu és un moment excepcional per avaluar el paper de cadascú en la transformació social. ¡Impliquem-nos a contribuir al benestar veritable dels joves! Director general de la Fundació

Pere Tarrés