Un primer ministre per a Europa

Després d'un agitat semestre de presidència espanyola, la presidència del Consell de la Unió Europea (UE) ha passat a mans d'una Bèlgica sense Govern. Els que no són experts es deuen preguntar, ¿no s'havia acabat ja, amb el Tractat de Lisboa, la rotació de presidències?, ¿de què ha servit la presidència espanyola?

Espanya va voler el semestre passat posar les bases d'una nova estratègia de creixement que servís per sortir de la crisi. Les seves propostes inicials en innovació i competitivitat es van descartar; al refermar la tempesta en els mercats, Espanya no va estar en condicions de liderar les grans iniciatives com la creació del Mecanisme Europeu d'Estabilització Financera. Espanya també va treballar per posar en marxa les noves institucions del Tractat de Lisboa, un afany en què va tenir èxits importants com l'acord per al Servei d'Acció Exterior, però en què es van fer patents els desajustos del nou sistema, que no resol la vella pregunta de qui parla en nom d'Europa. Espanya també volia que la UE es consagrés com a actor polític decisiu en la globalització, però els èxits aconseguits amb Llatinoamèrica i Rússia no van poder compensar el mal sabor de boca deixat per la plantada d'Obama o per la impotència al Mediterrani. Finalment, el Govern espanyol es va proposar ampliar els drets dels europeus i europees, abordant causes justes, però amb molt poc impacte en la societat.

No obstant, la llista d'èxits sectorials és llarga i impressionant: sota la presidència espanyola, i en bona mesura gràcies a la feina tenaç de diplomàtics, funcionaris i càrrecs del Govern, s'ha avançat en qüestions que van des del transport aeri fins a les donacions i els trasplantaments d'òrgans. Això ja ens indica alguna cosa del nou paper reservat a les presidències rotatòries: el país que presideix es dedica, principalment, a presentar algunes iniciatives pròpies i a fer avançar els temes en les reunions sectorials tècniques, buscant pactes i consensos que permetin arribar a acords. La presidència significa, per sobre de tot, la responsabilitat d'evitar que els assumptes quedin atrapats en l'embull de comitès i negociacions que caracteritzen una UE amb 27 estats. És inevitable preguntar-se si no seria millor tenir uns quants funcionaris més en les institucions europees i que fossin ells els que, acumulant l'experiència any rere any, fessin aquesta gestió de la manera més eficaç.

Poc rèdit li donarà al país que presideix la UE l'esforç ingent d'organització i negociació, ja que haurà de cedir una mica en la seva posició per ajudar al consens, difícilment podrà completar iniciatives en només sis mesos, i els seus ministres i president hauran de cedir el protagonisme públic als càrrecs institucionals de la UE. Per a estats molt més petits que Espanya (tots els que presidiran la UE els pròxims quatre anys, excepte Polònia), l'esforç serà enorme i la recompensa ben poca.

Seria temptador concloure que el Tractat de Lisboa ens ha deixat amb la part pitjor de les presidències rotatòries sense atrevir-se a posar-hi fi. La veritat és que els estats continuen volent deixar la seva empremta en el panorama europeu, i segueixen disposats a cedir part dels seus recursos per contribuir que el funcionament de la UE sigui millor. A la ciutadania li costa imaginar-se una UE centrada només a Brussel·les i en unes institucions que considera allunyades, fins i tot un Parlament Europeu d'elecció directa. Després de com va costar crear aquest sistema, ningú té ganes d'asseure's a reformar-lo al cap d'encara no un any que entrés en vigor. I el problema de parlar amb una sola veu es dirimeix menys en el que queda de la presidència rotatòria que entre els presidents permanents del Consell, de la Comissió i del Parlament Europeu.

La majoria d'estats europeus tenen ben resolta la divisió entre un cap d'Estat principalment representatiu i buscador de consensos i un cap de Govern que representa el poder polític i executiu i parla en nom del país. Si ens creiem de debò una Europa forta, ¿per què no es pot pensar que una mateixa persona ocupi els càrrecs de president del Consell i president de la Comissió, amb el suport, per tant, dels estats membres i del Parlament? D'aquesta manera no hi hauria dubte de qui seria la persona forta d'Europa, amb el seuministre d'Exteriors que seria l'alt representant. Si realment apostem per una Europa no centralitzada i que també està representada pels seus estats membres, ¿per què no s'ha de donar al cap de Govern del país que exerceix la presidència de torn un paper representatiu davant de la ciutadania i a l'exterior, semblant al que exerceix un monarca o el president d'una república parlamentària?

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Així deixaríem ben clar que les institucions permanents de la UE no són una mera representació de la suma d'estats, sinó un poder polític emanat de tota la ciutadania europea, i, en canvi, cada un dels estats membres també és representant de la UE en conjunt.

Director del Cidob.