El nus gordià d'Hondures

Ha començat no fa gaire la campanya electoral a Hondures i el nus que lliga la vida social i política del país des del juny passat es va estrenyent cada vegada més. ¿Què és el que pot passar a Hondures? Abans d’abordar el futur, fem un exercici de memòria.

Manuel Zelaya, del Partit Liberal (centre liberal-progressista), és el president del país des del 2006. En els inicis del seu mandat, va aplicar un programa econòmic liberal que va produir un resultats molt bons. La CEPAL (Comissió Econòmica de Nacions Unides per a l’Amèrica Llatina i el Carib) va situar Hondures entre els primers llocs de creixement econòmic de la regió centreamericana.

En el nivell econòmic, va aconseguir, a més a més, la condonació del deute extern del Banc Interamericà de Desenvolupament. Fins a la meitat del seu mandat, anava seguint la lletra de l’himne del seu partit: «Adelante liberales, continuemos de frente sin parar». Però, aleshores, es va aturar a escoltar els cants de sirena que provenien d’Hugo Chávez i Daniel Ortega. Per a sorpresa de tots, va declarar que l’orientació del seu Govern a partir d’aquell moment seria socialista. I així, va anar canviant diplomàticament fins a incorporar Hondures en les estructures bolivarianes de Petrocaribe (gener del 2008) i ALBA (agost del 2008).

Per entendre’ns, és com si Zapatero, a mitja legislatura, es declarés neoconservador i comencés a actuar com a tal en tots els ordres. Enmig del desconcert que causava la seva actuació, Zelaya va voler celebrar un referèndum per convocar una Assemblea Nacional Constituent, que donés pas a una nova Constitució que aixequés la limitació de mandats.

Davant d’aquestes intencions, el seu partit li va retirar el suport i el Congrés, la Fiscalia General, el Tribunal Suprem i la Cort Suprema de Justícia van declarar il·legal la pretesa consulta. L’enfrontament i la crisi estaven servits.

El president Zelaya va fer el sord i va ordenar al cap de l’Estat Major, el general Romeo Vásquez, la distribució d’urnes i paperetes. Aquest últim s’hi va negar i Zelaya el va destituir el 24 de juny. Els dies següents van ser de bogeria. Primer de tot, la Cort Suprema de Justícia de forma unànime i el Congrés per majoria absoluta van revocar la decisió de Zelaya i van restituir el general Vásquez al seu càrrec. Al mateix temps, el Congrés obria una investigació sobre la legalitat dels actes del president Zelaya. El seu comportament va ser considerat il·legal i inconstitucional i el 28 de juny, el dia que s’havia de celebrar el referèndum, el president Zelaya va ser arrestat i expatriat a Costa Rica per militars que seguien el mandat del Tribunal Suprem.

Zelaya va ser substituït pel president del Congrés i company seu de partit, Roberto Micheletti.

La confusió regnant, les formes utilitzades en la detenció i la participació de l’Exèrcit van contribuir a la percepció generalitzada de cop d’Estat i van generar de forma immediata el rebuig al Govern de facto que s’establia a Hondures.

Aleshores el president de Costa Rica, Oscar Arias, va presentar un pla per solucionar la situació, que tots volen utilitzar en benefici propi, i els involucrats parlen per als seus seguidors en lloc de parlar entre ells amb l’ànim de trobar un punt de trobada de debò. Els actes i paraules de Zelaya i Micheletti són qualsevol cosa menys una crida a la concòrdia.

No obstant, i malgrat tot, Zelaya ha perdut la batalla. Ha gestionat molt malament la seva imatge, sempre deixant-se veure al costat de Chávez i Ortega. Els seus altres suports no són del tot sòlids i fa la sensació que actuen de cara a la galeria. A més a més, des del principi s’enfrontava a un rival gairebé invencible en relacions internacionals, la política de reconeixement de fets consumats que, més tard o més d’hora, practiquen la majoria dels actors internacionals. És a dir, quan un Govern domina de forma efectiva població i territori, els altres actors opten per continuar les dinàmiques polítiques i econòmiques amb el nou actor. El món està ple de governs a l’exili als quals, legítims o no, ningú fa cap cas. En aquesta situació, es poden donar dos escenaris.

El primer seria l’aplicació del pla d’Óscar Arias, que implica immunitat per a tots dos bàndols, el retorn de Zelaya i la celebració de les eleccions previstes.

En el segon escenari, Zelaya no retorna al poder, se celebren les eleccions de novembre i el president i el Parlament entrants autoritzen o deneguen la tornada de Manuel Zelaya.

Donada la situació actual, és més probable el segon, amb la variant del retorn de l’expresident, pactant la immunitat d’aquest i el seu reingrés en la vida política, a canvi de reconèixer el nou Govern. Aquest supòsit comptaria també amb el suport de la comunitat internacional, que fins al moment s’ha caracteritzat per una condemna mesurada del Govern de facto de Micheletti.

Parlem clar, aquesta situació no pot anar gaire més enllà de les eleccions. Llavors, ja sense Micheletti, el nou Govern i el mateix Zelaya hauran de cedir en les seves posicions. I ho faran per a alegria d’una societat internacional que no vol complicar-se la vida i menys encara pel president Zelaya i les seves amistats perilloses.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Tot apunta que aquest nus gordià no necessita en absolut un Alexandre el Gran que el talli, es desfarà sol.

*Professor de Relacions Internacionals de la Universitat Complutense de Madrid