Anar al contingut

L'entrevista amb Jaume Mestres, Escriptor i viatger

Jaume Mestres: ''El viatge és la meva manera de viure''

XAVIER MORET

--Situï'ns: ¿on és ara?

--A Chiang Mai (nord de Tailàndia). Estic completant la presa de fotos de murals budistes que vaig començar fa un parell d'anys. De moment ja en tinc unes 14.000. És fascinant, no només per les fotos, sinó per l'aventura de trobar els temples, que no sempre és fàcil. Un cop allà, la pau del temple i les converses amb monjos i novicis compensen de sobres l'esforç.

--¿Com li va entrar el virus del viatge?

--Suposo que em van venir les ganes de veure món de jovenet, llegint Verne, Salgari, Joanot Martorell... Curiós com sóc, volia saber com vivien els altres.

--¿En què treballava abans de viatjar tan intensament?

--El 1973 vaig fundar la llibreria La Plana, a Sant Boi. El 1995 la vaig traspassar. Enterrada la llibreria, vaig decidir dedicar-me a la meva obsessió de feia anys: viatjar pel món.

--¿Què busca quan viatja?

--Viatjar és per mi una manera d'estar al món. No viatjo perquè estigui de vacances ni per feina. El viatge és la meva manera de viure. M'agrada viure lluny, apartat de les meves referències, però el meu origen no es dissol en la distància. Al contrari.

--¿Viatja sol?

--A casa, en el teu ambient, vivint amb els teus, et pot semblar que estàs acompanyat, però en el fons sempre estem sols. Viatjant sol, com és el meu cas, aquesta condició de soledat es mostra sense pal.liatius. I ho admeto gustós.

--¿En transport públic?

--És la norma no escrita. No fer-ho és tancar-te en una bombolla. Ara bé, alguna vegada, si es donen les condicions, llogo motocicletes per desplaçar-me.

--¿Per què l'atrau tant l'Àsia?

--En certa manera és anar contracorrent. Vés a saber si no és una forma d'empaitar la vida. El sol neix a orient. Cap a ponent m'hi porten els anys, encara que jo no ho vulgui.

--Ho apunta tot en un quadern, ¿oi que sí?

--Sí, i el bolígraf ha de ser necessàriament de punta fina i la tinta ha de ser negra. Quan s'acaba la tinta, mai llenço el bolígraf. Els guardo tots.

--¿Què és el que no falta mai a la seva motxilla?

--No s'han de portar gaires coses, però no és fàcil anar lleuger. El que no em deixo mai a casa és un cordill, una bombeta de 100 watts i agulles d'estendre la roba.

--¿Per què l'atrauen els països exòtics?

--M'agrada la diferència amb majúscula. La diversitat és riquesa. Com menys entenc la parla de la gent, com més allunyat me'n sento, millor estic.

--¿Ciutats o pobles?

--Les ciutats no només ofereixen més comoditats, sinó que també aporten més experiències humanes, que són la base i la riquesa del viatge. Són inesgotables. Als pobles, quan t'has atipat de tranquil.litat, paisatges bonics i bucolisme, ¿què fas?

--Li interessa molt la boxa tailandesa, ¿oi?

--M'hi vaig posar tan a fons que vaig arribar a anar de bolos pel nord-est del país amb uns àrbitres d'aquest esport. Viatjant amb aquella gent vaig viure de molt a prop el fenomen de la boxa tailandesa. Del muai m'interessa l'entorn social i l'estètica. Hi veig més ritual i dansa que esport. Una dansa molt bèstia, és veritat, violenta i sagnant.

--Durant un temps va ser viatger per ràdio. ¿Com ho recorda?

--Van ser uns anys molt agradables, encara que col.laborar amb el programa de ràdio em condicionava els viatges. Procurava visitar llocs que creia que podien interessar als oients. Estic agraït a Els viatgers de la Gran Anaconda, a la correspondència i a la calidesa de tants oients. L'origen dels meus llibres està en aquest programa.

--¿Com escull el seu pròxim destí?

--Em deixo portar. No em tanco mai portes. Entro a la casa d'un veí amb la confiança que allà m'hi sentiré a gust. I que en sortiré, és clar, més ric. Cada veí té les seves normes, que he de respectar. Seré el seu hoste, i com a tal hauré d'exercir. Res d'imposar ni de criticar. I si no hi estic a gust, la porta sempre està oberta per sortir.

--¿La vida és un viatge?

--La vida és el viatge a Ítaca, que és morir. Mentre visqui, doncs, del rosari d'illes que hi ha entre l'origen i el destí, vull fondejar en tantes com em sigui possible. Conèixer gent, omplir-me les alforges i provar una mica de mel. Si em punxo, que la sang no arribi al riu.

0 Comentaris
cargando