Els amants del pont de Riga

Amb la benevolença de la direcció del diari, he endarrerit uns pocs dies la prevista reaparició de la meva habitual columna. He tornat d'una setmana als Països Bàltics afectat per una pulmonia per legionel.la, que ja se sap que no és una infecció qualsevol. Però sembla que me n'he sortit, ¿oi, doctor Sanz?, i passat el tràngol torno a la feina.

He estat a Estònia, deia, i els gerseis no han sortit de la maleta. Allà, tan al nord, vint-i-set graus a l'ombra. I hotels, restaurants, cafès i botigues sense aire condicionat --amb rares excepcions. No he vist ni un núvol durant una setmana. De Tallinn, capital d'Estònia, potser en parlaré un altre dia, una ciutat amb un nucli antic patrimoni universal.

Ara només comentaré una raresa de Riga, la capital de Letònia. El canal que travessa ondulant la ciutat és la deliciosa creació d'un espai urbà. La gent lloga barquetes. Però passejar pels camins que, una mica enlairats, avancen seguint les ribes dels canals és la millor proposta de Riga. I la sorpresa: descobreixo que, en alguns ponts sobre els canals, alguns estranys objectes --milers-- s'han adherit a les baranes de ferro. De lluny semblen musclos metàl.lics de roca. De prop, l'estranyesa: són cadenats. Centenars de cadenats --els populars"candaus"-- que no són aquí per protegir res contra un robatori. M'hi acosto. I veig que en cada un hi ha dos noms gravats. Centenars de parelles han trobat aquest sistema per substituir la gravació d'inicials en els troncs dels arbres, o la bruta apropiació de les parets amb "Albrecht-Eva", "Sebastian- Christa".

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Dos noms, doncs, units en un cadenat, potser com a símbol d'un lligam amb voluntat duradora. I jo em pregunto si gravar dos noms en un sòlid cadenat garanteix un amor més fidel i més permanent que dues inicials tallades en la fràgil escorça d'un pi. Les inscripcions improvisades, irregulars, fetes a punta de ganivet no tenen l'aire formal d'aquest aparellament de ferreteria. Em miro aquest tapís d'il.lusions públicament "tancades" i penso què deu passar quan la parella se separa. ¿El que trenca la relació pot obrir el cadenat amb la seva clau i llançar-lo a l'aigua? ¿Quants cadenats es trobarien si es rastregés el fons del canal?

Però potser el cas no és tan dramàtic si cadascú ha conservat la seva clau, i ell o ella obre la peça i la llença a l'aigua. Una ruptura tranquil.la. Quan l'altre passi pel pont, ja veurà que els dos noms han deixat d'estar encadenats.