Dones anònimes davant el modernisme

El pintor barceloní Marc Figueras basa la majoria de les seves creacions en la inspiració que li suggereixen les dones i el modernisme. Per a ell simbolitzen la bellesa, però sempre les pinta d’esquena perquè pensa que si mostrés els seus rostres el retrat es convertiria en massa personal i influent. Així, l’espectador és el que decideix com són i quina expressió tenen. Respecte al modernisme, l’atrau fins al punt que és un admirador d’aquestes façanes i fins i tot ha dibuixat les seves pròpies rajoles hidràuliques. Per conèixer més a fons el seu treball podem passar-nos per la Galeria Jordi Barnadas, on aquests dies exposa En què penses?, una col·lecció d’una vintena de quadros representatius de la seva obra.

D’edificis i deesses mitològiques

Els edificis que poden veure’s en aquesta mostra representen diverses cases modernistes i reben un títol en funció del que li suggereixen: Jeroni F. Granell (Maternité), Blanxart (Shadows of the past), Ramon Vilà (Nostàlgia), Marfà (Hearts delight), Joan Parcerisas (Mirrors of the sleeping mind) o de les Punxes (Flare). Davant d’ells, admiren els seus detalls models anònimes de tot tipus, a les quals fotografia d’amagat mentre passeja per Barcelona per després plasmar-les a la tela. Un altre aspecte important és la llum, intenta que el sol s’apoderi dels seus quadros perquè les ombres creïn diferents volums.

També hi ha exemples d’una altra sèrie, la dedicada a dones davant les rajoles que, majoritàriament, ell mateix ha dissenyat. I per definir les dones desconegudes que pinta ha revelat una altra de les seves passions, la mitologia, i les ha batejat amb noms relatius a les deesses: Freia (nòrdica), Selene (de la lluna), Iris (del mar i el cel), Demèter (grega), Nix (de la nit), Ainé (celta) o Dèlia (de les terres verges).

El més personal i els llibres

A la planta superior podem veure el quadro, probablement més personal, amb la imatge del seu fill amb una pilota davant uns cavallets a Carroussel. Com és habitual, no se li veu la cara. Això sí, els veïns del Guinardó poden reconèixer l’escenari fàcilment, ja que es tracta dels històrics cavallets de la plaça Alfons X, l’últim que queda amb emplaçament fix a Barcelona, que té més de 90 anys de vida (diverses generacions han passat per allà) i que segueix en aquest lloc malgrat que, en dates assenyalades, li posen fires al costat.

Un altre dels temes que sol abordar és el de les dones (¡com no!) amb un llibre entre les mans. N’hi ha tres exemples: Lectura, i dos més que fan referència al volum que estan llegint, La blouse roumaine, que bé podrien ser unes enciclopèdies pictòriques, ja que es veu el famós quadro de Matisse (un dels seus artistes favorits), i Elegy, on s’entreveu l’obra que Robert Motherwell va dedicar a la República espanyola.

Les escales i la ciutat

Una altra de les seves debilitats són les llargues escales, ja presents al fons de l’esmentada Hearts delight, però amb dos olis més: Booged horizon i The mermaid stairwell. Per no faltar al costum, les figures són de dues joves dones, d’esquena. Convé destacar que a la seva paleta tan sols utilitza cinc colors: vermell, ocre, blau, blanc i terra, que combina per crear la resta de tonalitats.

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Pintures urbanes realistes, perfectament enquadrades i harmòniques, on els temples modernistes brillen com si estiguessin acabats de construir i les dones desconegudes es converteixen en maniquins (atenció a l’especial cura que dedica tant al seu vestuari com al seu accessori habitual, el bolso). Podrien servir per a un anunci de publicitat, però no, només pretenen reflectir la bellesa amb naturalitat i realçar-la. Ara ja només ens falta saber en què estaran pensant...