Una comèdia fraternal sobre el ‘carpe diem’

Els éssers humans podem estar una mica envanits. Ens fa l’efecte que viurem eternament i sempre hi haurà una oportunitat per resoldre els problemes que es van enquistar. Però la veritat és que no és així i un cop del destí pot canviar els nostres plans d’un moment a l’altre, per això no s’ha de deixar passar ni un sol dia sense aprofitar-lo (carpe diem, que deien a El club dels poetes morts) i deixar de banda les enemistats que no porten enlloc abans que sigui tard. Sobre tot això pretén reflexionar l’escriptora, directora i actriu Virgínia Sánchez Peiró (Elsa Schneider, Des-penjades) a El temps que ‘conta’ (no és un error ortogràfic sinó un doble sentit), una comèdia agredolça que s’ha estrenat al Teatre Gaudí, on s’estarà fins al 22 d’agost i inclòs en la programació del Grec. ¿Qui va dir que no hi ha teatre aquest mes?

L’escenari està ocupat per diversos mobles impecablement blancs, un té un parell de coixins a sobre; un altre, unes ampolles i vasos o un cendrer per deixar les claus; quadros als dos costats i una tauleta de treball amb la cadira, un ordinador, una fotografia i un portallapis. Tot és al seu lloc i perfectament ordenat. El terra està ocupat per una desena de plaques de color blau difuminat i una de marró, al mig, de fusta. Els dos protagonistes apareixen en escena amb una urna on hi ha les cendres del seu pare.

Dos germans molt diferents

L’Aitor (Óscar Jarque, Lo tuyo y lo mío, Separacions) és un executiu agressiu, un implacable especulador de borsa i porta el seu germà, el Toni (Carlos Martinho, La conferencia de Wansee, Por), que va amb una cadira de rodes i viu en un centre especial on el cuiden ja que pateix una estranya malaltia degenerativa. El primer és fred, insensible i egoista; però l’altre és molt bromista i irònic i provoca el somriure del públic amb el seu enginy. L’Aitor viu al dia sense pensar en el demà i cometent equivocacions per les seves precipitades decisions. El Toni és conscient que el temps se li acaba.

Fa molts anys que no es veuen, justament des que va morir la mare, i el Toni pretén aprofitar l’oportunitat per posar-se al dia amb el seu germà, però aquest no sembla tenir-hi gaire interès i està més preocupat per treballar, ja que és un dia feiner. Intenta que parlin sobre la idea que tenien cadascun del seu pare difunt o esbrinar qui hi ha al seu costat al quadro de sobre la tauleta, però l’Aitor es resisteix a donar-li informació. El truquen unes quantes vegades al mòbil però no sembla tenir la intenció de contestar.

L’exparella i el porro

La situació s’anima quan apareix, per sorpresa, la Lidia (Virgínia Sánchez Peiró), impulsiva i impetuosa, que ha sigut la parella de l’Aitor però que l’ha abandonat a causa d’una infidelitat i arriba per recollir les seves coses. El Toni intentarà treure profit de la situació per aconseguir més informació del seu germà i traçarà un pla amb la nouvinguda per provocar-lo.

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

A partir d’aquí comença un embolic d’inesperades conseqüències amb un Toni que fa veure tantes vegades que es troba malament per fer pena i aconseguir el seu propòsit que ja no saps quan pateix de veritat. Per la seva banda, l’Aitor, va desmuntant les seves defenses i un oportú porro i una cançó de Nirvana l’ajudaran a deixar-se anar i mostrar-nos la seva altra cara, d’on venen les seves inseguretats i la seva actitud impenetrable.

Humor i emoció

Al final, cap dels personatges serà com era al principi. Per fi s’han dit les veritats a la cara, el que pensen i el que senten i ja res tornarà a ser com abans i, probablement, el seu futur i la seva relació seran millor. Una obra molt humana, que combina l’humor amb l’emoció, que es deixa veure de bon grat i que ens estimula a pensar que el nostre temps és finit i més val que el gastem per reforçar complicitats, retrobaments, reconciliacions, que la positivitat estigui per sobre la negativitat, que l’amor s’imposi a l’odi. Perquè, com diu el títol, hem de ser conscients que el rellotge del nostre temps continua marcant el compte enrere. Tic, tac, tic, tac...