‘Kentucky ha muerto’: rebel·lió a la granja

El 1945, George Orwell va escriure Rebel·lió a la granja, una novel·la curta protagonitzada per animals que suposava, en el fons, una metàfora amb elements socials i polítics. Una cosa semblant ha intentat la companyia La Peleona amb el seu últim muntatge, Kentucky ha muerto, que es pot veure des d’avui i només fins al dimecres que ve a la sala Versus Glòries, inclòs en la programació del Grec. És una faula amb múltiples arestes, un to satíric, cançons i una profunda càrrega crítica que el públic haurà de jutjar.

Som en un galliner i els espectadors es converteixen en gallines de corral que participen activament des de la seva butaca en algun moment del muntatge. L’escenari està ocupat per diversos para-sols de platja i cadires de càmping, una escala i una misteriosa manta tèrmica sota la qual sembla amagar-se alguna cosa o algú. El pròleg és interpretat per una divertida gallina amb accent andalús que també pronuncia algunes paraules en català. Porta un gorro de natació multicolor i un banyador blanc i ens planteja que veurem la història d’una tragèdia mentre ens saluda cantant un tema en què dona la benvinguda «a la gent d’arreu».

El pollet rebel i les ‘cocouas’

La manta s’enretira i descobrim que, a sota, hi ha tres pollets (amb una túnica blanca i groga i un gorro blanc de closca). Un lidera la rebel·lió perquè es nega a néixer ja que considera que els seus drets no són respectats i al·ludeix al ‘chicken power’. A l’altra banda hi ha les cocouas (qui entengui per què es diuen així és perquè ja té una edat), tres gallines submises a qui ja els està bé la situació i es mantenen en l’immobilisme. Totes tenen accent andalús i van vestides amb el mateix aspecte vintage que la del començament i aviat ens en adonem que, per a més complexitat, el text és en vers.

Les gallines celebren amb una altra cançó amb aires flamencs que ja ha arribat el dia més especial de la setmana, divendres, quan els responsables de la granja els ofereixen un autèntic tiberi. La menja està representada per una bossa de paper amb què juguen com si fos una pinyata i, quan el menjar cau a terra, la festa es converteix en una autèntica rave. Paral·lelament, a la paret es projecten frases o paraules reivindicatives, les mateixes que es poden veure en aquest teaser del muntatge.

Del paradís perdut a la tragèdia

El seu principal somni consisteix a seguir els passos de l’àvia que viu on creuen que és un idíl·lic Kentucky (inequívoca referència amb segona intenció a la famosa marca de pollastres fregits). El públic té el seu moment per intervenir en la il·luminació i, després d’una altra cançó, utilitzen unes flautes per fer una versió instrumental (intencionadament una mica matussera) de La gallineta de Lluís Llach per reforçar el context, amb una la lletra, tot i que no la canten, que li ve com anell al dit («La gallina ha dit que no, visca la revolució»).

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Els dos bàndols es divideixen per intentar convèncer les altres gallines (els espectadors) amb els seus respectius arguments. Avantatges i inconvenients de la situació que viuen al corral i la majoria ens decantem per estar de part de les insubmisses més que de les conformistes. Aquest moment també és aprofitat per utilitzar irònicament alguns dels eslògans popularitzats durant el procés o parodiar una processó religiosa. En el tram final, després de les rialles, la tensió anirà pujant fins a derivar en l’anunciat tràgic desenllaç, mostrat amb alentiment, en què s’aparquen les rialles i. fins i tot, s’utilitza una frase combativa de Braveheart.

Un conte coral amb moral

És una peça valenta, arriscada, reflexiva i més complexa del que pot aparentar, així com planteja dilemes que cada espectador ha de resoldre. Carla Torres, dramaturga i codirectora amb Clara Manyós, totes dues també actrius al costat de Patricia Mendoza, Berta Graells, Carles Goñi, Eloy Pazos i Ruth Talavera, tots amb deliberades sobreinterpretacions, componen un conte coral amb moral per obrir la ment («no us deixeu portar pel corrent»). El text és ple de dobles sentits i crides a la desobediència i té una lectura amarga malgrat la seva irònica última cançó en to festiu i carnavaler escenificat amb una corda. Kentucky haurà mort, però no les ganes de rebel·lia, d’oposar-se al socialment admès, a la mentalitat col·lectiva que cal acceptar. La polèmica és viva, afortunadament, i un no s’ha de comportar davant seu com les gallines.