Com un musical de David Lynch

Quan, recentment, es va presentar la segona meitat de la temporada de les sales de proximitat que formen part del grup On el Teatre Batega i els seus responsables presentaven breument les obres que programarien el que més va sorprendre va ser la definició que va fer el de la Sala Atrium d’una de les seves propostes, La lleugeresa i altres cançons: «És com un musical de David Lynch». La pregunta flotava en l’aire: «¿Com dimonis seria? ¿Com es pot reproduir en un escenari les característiques d’un cineasta tan particular? ¿S’entendria o, com de costum, cap a la meitat ens desconcertaria?» Ara ja podem contestar a aquestes preguntes...

Es tracta d’una obra de Teatre Nu escrita per Ivan Benet i Victor Borràs, amb direcció del primer i interpretada per Aida Oset, autora també de la música. L’escenari està ocupat a l’esquerra per un penjador amb rodes per al vestuari i una cadira; a la dreta, una guitarra elèctrica al racó i, al fons, els teclats i un micròfon amb un fluorescent a dalt. També del sostre pengen unes cortines (que es desplegaran per simular l’habitació d’un hospital) i hi ha focus als dos costats. Un altre detall important és que el terra és blanc, com correspon a l’entorn en què transcorre.

La perspectiva d’una infermera

A poc a poc anem descobrint que la protagonista és una infermera que apareix vestida amb una gavardina i una samarreta (en les escenes que transcorren a l’hospital es canvia de roba per posar-se la típica bata blanca, el color predominant de l’espectacle) i que intenta recordar el que va succeir el dia en què li va canviar la vida. Comença parlant-nos dels noms i com quan et dirigeixes a una persona per aquest (no pel diminutiu sinó el que ella considera el propi) se t’obre i et considera com de la família. És un dels trucs o protocols de les infermeres.

Repassa les coses que hauria de fer i es queixa d’estar cuidant contínuament la gent però no tenir qui la cuidi a ella, com els familiars dels pacients la ignoren..., fins que la necessiten. Especialment detallista resulta la completa descripció dels personatges que deambulen per la clínica o el tema dels medicaments que enumera a velocitat de vertigen (deixant també una subtil crítica als professionals sanitaris que es deixen subornar per les farmacèutiques).

La coprotagonista invisible

Llavors entra en escena l’altre personatge (invisible) important, la Pepi, una pacient amb accent andalús a qui tracta amb carinyo perquè és espontània i, a diferència dels altres, somriu amb sinceritat, que l’anomena ‘microbi’ i l’anima a cantar. Les seves companyes l’adverteixen que s’implica massa amb els malalts, però ella no els fa cas. Fins que descobreix que porta massa temps sense alliberar-se i per això decideix ballar, cantar, volar... Al tram final lluu un vestit vermell amb purpurina envoltada de fum i és, llavors, quan el muntatge adquireix un to més lynchià i ens sembla estar al Club Silencio de Mulholland Drive. O en un d’aquells foscos cabarets marca de l’autor de Vellut blau.

Resolguem les incògnites que plantejàvem a l’inici. ¿Un musical a l’estil de David Lynch? El que és clar és que, pel que fa a la trama, no. És una història senzilla, molt ben escrita i explicada sobre un tema de màxima actualitat, que l’espectador segueix perfectament sense perdre el fil de la narració en cap moment. Això sí, resulta una mica misteriosa i inquietant. On sí que ens fa evocar el cineasta nord-americà és en el seu principal atractiu, l’atmosfera malsana que sol crear, present sobretot en aquells últims minuts presidits pel color vermell. Igualment, la música electrònica contribueix a aquest to a l’estil d’Angelo Badalamenti (el seu compositor habitual), amb ressons de les notes de Twin Peaks en algunes de les cançons i aquell halo enigmàtic.

Aida Oset, la hipnotitzadora

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Capítol a part mereix la impressionant presència d’Aida Oset, que va canviant la mirada cap a un espectador o un altre perquè tots ens sentim involucrats en el que explica. No està interpretant, ho està vivint, s’emociona, es trenca, es deixa anar, té els ulls plorosos i crea un ambient de màxima tensió en què ens hipnotitza i gairebé ens impedeix parpellejar. Potser ella, com el seu personatge, també s’implica massa, però és que és la millor manera per resultar convincent. Et venen ganes de fer-li una abraçada i cuidar-la, com reclama en diversos moments. Al final, el tema de Lynch ha quedat com una anècdota complementària en una obra que de lleugera té poc i que t’arriba fins a l’ànima.