‘DOMVS’: la nova generació del teatre musical

Catalunya té una gran tradició al teatre musical, des dels primers anys de Dagoll Dagom, una companyia contemporània creadora de grans èxits com Antaviana o Mar i Cel, fins a l’actualitat, on es van forjant joves talents en escoles especialitzades en el gènere. I la veritat és que no paren de sorgir artistes prometedors que garanteixen el seu futur. L’últim exemple podem veure’l al Maldà, on aquest dilluns i el que ve es representa DOMVS, un conjunt de cançons escrites especialment per a aquest espectacle per Núria Llausí (Ànteros), també directora, en un muntatge amb coreografies d’Odo Cabot, produït per Daniel Anglès i interpretat per alumnes de l’escola Aules, la majoria amb escassa experiència professional, però amb un entusiasme desbordant.

Precisament el Maldà és una de les sales que formen part de la iniciativa On el teatre batega, que reuneix diversos teatres de proximitat per acostar la cultura a tots els racons i proposar ofertes especials. Justament aquesta tarda, aprofitant la Setmana Mundial del Teatre, presenten als seus abonats la segona temporada i, a partir de demà a les 21 hores, podrà recuperar-se al seu canal de YouTube. Hi haurà títols tan interessants com Talking heads, amb Imma Colomer, Lurdes Barba i Lina Lambert (Akadèmia); la performance #Juana Dolores# Massa diva per un moviment assambleari (Antic Teatre); els monòlegs M’haurieu de pagar, de Jordi Font (Atrium); la feminista Cándida, amb Ana Tamayo (Fènix); la comèdia negra La vida pornogràfica (Flyhard); Speer (La Gleva); Sería una pena que se marchitaran las plantas, del croat Ivor Martinic (LaBadabadoc); el musical Mistela Candela Sarsuela (Maldà); l’espectacle familiar Els ocells ho fan i les balenes i les puces també (Tantarantana) o l’inquietant thriller La grieta (Versus Glòries).

De tornada a DOMVS, l’escenari d’aquest musical està ocupat per un gran plafó blanc atapeït de fotografies familiars i en el qual, en determinats moments, es projecta l’ombra d’un arbre (una referència a l’arbre genealògic, ja que el tema genèric és la família). El terra està cobert per unes pedretes i hi destaquen tres caixes quadrades, de les quals els actors extrauran els diferents objectes que utilitzaran. Finalment, a l’esquerra es troba el pianista, l’infal·lible Gerard Alonso, que acompanya els nois musicalment gairebé sense pausa, que, per cert, canten sense cap amplificació. No es tracta d’una obra amb un argument, sinó d’un concert teatralitzat en el qual cada cançó explica una història, que, en molts casos, pot resultar-nos molt pròxima.

Del retrobament a un embaràs

El número d’obertura és coral No sé qui sóc, i ja ens dona una idea de la qualitat del grup que sona de meravella al complet. Serveix d’elegant presentació dels nou cantants, abans que cada un d’ells tingui el seu moment de lluïment, i versa sobre el desconcert però des d’una gran dolçor. La primera a fer el seu solo és Maria Frías, en primer terme, amb Gràcies per fer-me tornar, la història d’un retrobament, farcit d’estampes quotidianes mentre els altres nois es miren entre ells.

Especialment original resulta No vol venir, a càrrec de Núria Gomarín, amb la qual s’identificaran tots els pares, ja que és la crònica dels últims dies de l’embaràs, però el més sorprenent és que incorpora el punt de vista del nadó, aquella ansietat i alhora la por per sortir a l’exterior. Els seus companys l’escolten atentament. Les espelmes i un ambient tènue s’apoderen de la poètica La vetlla, amb Laia Prats buscant un refugi on poder amagar-se mentre el conjunt l’envolta executant la respectiva coreografia mentre es mantenen de genolls.

Un àpat familiar i la pèrdua

El següent tema és, probablement el més entranyable i també divertit, Dissabte, amb Berta Butinyà (El despertar de la primavera), que relata un dinar familiar ple d’anècdotes, on demostren l’amor que es tenen entre copes i brinden «pels que hi són, pels que no hi són i pels que vindran». Fins ara només hem escoltat les noies i arriba el torn d’ells amb Pol Sanuy i El nostre jardí, on es parla de les discussions familiars, però també de com es recolzen entre ells i de la distància, mentre el grup va traient records de les seves caixes, penjant fotos als plafons i l’arbre s’il·lumina.

És el torn d’Alex Iglesias, amb Cuando vuelva a casa, un tema en castellà, el més desenfadat, que interpreta pujat a sobre d’una de les caixes, en què confessa que sempre s’ha sentit com un gat de carrer que deambula per les teulades. El dramatisme s’apodera de l’escenari amb Oblidar-te i Laura Musales, una dolorosa cançó sobre la pèrdua i la impossibilitat d’oblidar-se dels éssers estimats que ens han deixat. L’emoció i sensibilitat de la intèrpret arriba a commoure els espectadors.

El gòspel i el ‘medley’ final

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Però encara queda el millor, el gran número de l’espectacle, Per totes elles, amb Abril Torradas (Broadway a cappella) entre llibres, que acaba amb un impressionant final a ritme de gòspel i on la intèrpret mostra el seu enorme talent i versatilitat. L’aplaudiment és monumental i, fins i tot, alguns es posen drets. Pell de gallina. L’últim a aparèixer és Odo Cabot, també coreògraf, amb Tornarem a començar, on el missatge és que, malgrat els inconvenients i problemes, al final tot torna a posar-se a lloc, mentre els seus companys l’abracen.

Per acabar ens obsequien amb un medley que inicien a cappella (per fi Gerard Alonso pot descansar un minut) en el qual apareixen totes les cançons que hem escoltat anteriorment i que resumeix perfectament el que hem viscut. És gairebé una hora de música íntima representada tan sols per a un grapat d’espectadors que se sentin com a la seva domus, a casa seva. Molts surten taral·lejant alguna de les cançons. La nova generació de cantants de teatre musical ja és aquí, recordem-ne els noms perquè estan cridats a ser les estrelles del demà.