Les seqüeles familiars de la Guerra Civil

El Teatre Gaudí estrena ‘Ferides’, ambientada als anys 70

La Guerra Civil espanyola, més enllà dels morts i ferits, va deixar múltiples seqüeles psicològiques en la gent. Quan va acabar ja res era igual, les traïcions, les suspicàcies, les delacions, van canviar el panorama emocional del país i l’única solució passava per curar les ferides. Els més joves potser no s’adonen de la gravetat i transcendència d’aquells fets, però, ara, poden acostar-s’hi amb Ferides, una obra escrita per Frank Bayer i dirigida per Núria Florensa i Ricard Martí que pot veure’s des d’avui al Teatre Gaudí, però cal afanyar-se perquè tan sols hi ha cinc funcions, una de diària fins aquest diumenge.

El Caminito de Carlos Gardel sona de fons mentre es projecten unes imatges dels dos bàndols de la contesa esquitxats amb Fred Astaire i Ginger Rogers ballant Cheek to cheek en la pel·lícula Barret de copa. Així, entre tristesa i cine d’evasió coneixem l’enamorada parella protagonista, el Joan i la Carme. Ell ha sigut reclutat pels nacionals per combatre i han de separar-se, però esperen tornar a ballar junts. S’escriuen cartes d’amor, ella pateix els bombardejos de Barcelona i la guerra acaba (escoltem l’àudio del comunicat). En aquest ràpid pròleg, gairebé en la penombra, veiem també el pas del temps, el seu casament i el naixement dels seus dos fills: la Magda i el Robert.

Continus salts en el temps

L’obra es caracteritza per continus flashbacks des del present, situat al 1977 durant les primeres eleccions democràtiques postfranquistes, mentre veiem Adolfo Suárez pronunciant el cèlebre discurs de «puc prometre i prometo». Els llums s’encenen i veiem l’escenari principal format per un penjador, una cadira i taules, un petit moble amb diversos objectes i, a terra, les rajoles amb el característic símbol de Barcelona. És llavors quan descobrim, durant una conversa entre mare (Mònica Pardo) i fill (Xavier Mercadé), que el pare, el Joan, va morir anys més tard com a conseqüència d’una ferida de guerra.

Els salts temporals ens fan retrocedir una dècada enrere, quan Robert regentava una papereria i va decidir deixar els estudis, mentre que la seva germana Magda (Laura Porta) els va tirar endavant. Ella és una intel·lectual, pròxima als cercles polítics clandestins, d’idees molt diferents a les de la resta de la seva família. Tot es complica quan descobreix que algú l’ha delatat i es veu obligada a fugir i instal·lar-se a París.

El retrobament familiar

Ja als anys 70, la Magda torna després de deu anys d’absència i set de silenci, pretén reconciliar-se amb els seus i deixar enrere el passat. Intenta posar-se al dia amb el seu germà, comenten les seves respectives vides amoroses mentre beuen absenta, com van viure el final de Franco amb humor però amb qui necessita parlar és amb la seva mare, de la qual sospita que va ser la responsable de la xivatada.

El que segueix és una sèrie de trobades entre els tres membres amb els seus respectius enfrontaments. Són personatges desorientats, tots ells guarden algun secret que confien a un altre d’ells, amaguen detalls importants de la seva vida mentre que l’espectador és l’únic que va coneixent tota la veritat amb comptagotes mitjançant les escenes que transcorren en les dues dècades.

Un desenllaç poètic

Notícies relacionades

És un muntatge sincer, amb un text molt detallista, que parla del perdó com una solució per curar l’aflicció, dels errors dels pares que arrosseguen els fills, de la insatisfacció d’aquests per no aconseguir estar a l’altura dels seus models paterns, de la divisió d’idees en un mateix nucli familiar com a conseqüència del conflicte bèl·lic... Un desenllaç poètic amb un deliciós contrapunt nostàlgic tanca aquesta obra que pretén guarir ànimes i sanejar consciències, com adverteix el títol, el millor remei per tancar les... ferides.