Totes les pel·lícules del cicle Angelopoulos

El cine grec és, desgraciadament, un gran desconegut al nostre país. Als anys 60 va destacar el nom de Michael Cacoyannis gràcies a títols com Electra i Zorba el grec; als 70 el seu realitzador més conegut va ser Costa-Gavras, però va fer gairebé tota la seva carrera a França. Des d’aleshores l’únic nom que ha brillat a nivell internacional ha sigut el de Theo Angelopoulos, que es va passejar amb èxit pels festivals del món obtenint tota mena de premis i el buit del qual ha ocupat últimament Yorgos Lanthimos (El sacrificio de un ciervo sagrado, La favorita), que ja treballa en anglès amb estrelles. Sense Angelopoulos no es podria entendre el seu èxit, va obrir camins i va provocar que el seu país ocupés un lloc destacat en aquest art. Per tot això, la Filmoteca de Catalunya li dedica des d’avui un complet cicle que repassa tota la seva filmografia, incloent-hi algun curt i documentals sobre la seva figura.

Les seves primeres obres

La retrospectiva s’inicia avui i dijous amb la seva opera prima de 1970, Anaparastasi (Reconstrucción), rodada amb un equip de tan sols cinc persones i en què es basava en una història real per explicar el crim d’un home en mans de la seva dona i el seu amant. El film comptava les diferents interpretacions d’aquest succés i era un retrat d’una degradada regió grega dominada per la repressió sexual i religiosa. Dos anys més tard va estrenar Dies del 36 (dijous 4 i dissabte 6), una sàtira filmada durant la dictadura feixista en la qual ironitzava sobre els polítics del seu país. L’excusa argumental era el segrest d’un diputat a càrrec d’un confident de la policia que ha sigut empresonat per assassinar un sindicalista.

Amb El viaje de los comediantes (divendres 5 i diumenge 7, 1975) va començar a cridar l’atenció dels festivals. És un ambiciós film de gairebé quatre hores de durada en el qual segueix els passos d’un grup teatral ambulant des de 1939 fins a 1952. La dictadura, la Guerra Civil i l’ocupació del país a càrrec d’alemanys i italians seran el teló de fons històric del seu recorregut. Los cazadores (dissabte 6 i dijous 11, 1978) segueix analitzant l’evolució de la societat grega al segle XX i les seqüeles del passat. Per a això utilitza l’estranya situació que es produeix quan un grup de caçadors burgesos descobreixen les restes del cadàver d’un maquis.

Documentals i primeres estrelles

Viatge a Citera (dimarts 9 i dissabte 13, 1984) és un altre dels seus títols més celebrats, amb el qual va obtenir el premi al millor guió a Cannes. En aquest cas s’ocupa d’un refugiat polític que ha passat els últims anys a la Unió Soviètica i torna al seu país, ja sent un avi, per retrobar-se amb la seva família durant uns dies. L’ombra del personatge homèric d’Ulisses plana sobre la seva figura. El dimecres 10 hi haurà una sessió especial, Theo Angelopoulos en la memòria, dedicada als quatre treballs realitzats per Pere Alberó, que va ser el seu ajudant de direcció i que, després de la projecció, mantindrà una xerrada amb Esteve Riambau, director de la Filmoteca. Es tracta d’Imágenes para un ensayo sobre Angelopoulos (2009), Correspondència filmada entre Elena Vilallonga i Pere Alberó (2015), Angelopoulos per Empúries (2006) i Theo Angelopoulos. La aventura que nunca termina (2012).

El divendres 12 i el dimarts 16 podrà veure’s Alexandre el Gran (1980), en la qual se centra en Megalexandros (l’italià Omero Antonutti, tot un clàssic del cine d’autor), un famós bandoler del segle XIX que va raptar un grup d’aristòcrates anglesos i els va portar a un poble allunyat a les muntanyes. És un film amb missatge polític que aborda metafòricament el final del socialisme, que era vist amb esperança com un canvi. L’altra gran estrella internacional amb què va treballar va ser Marcello Mastroianni, que va protagonitzar El apicultor (dissabte 13 i divendres 19, 1986), en la qual interpretava un home separat que viatja des del nord del país fins al sud per assistir al casament de la seva filla. Durant el trajecte rememorarà el seu passat i reflexionarà sobre la solitud i la mort. Com a complement es projectarà el curt Tres minutos, en el qual el cineasta recorda a l’actor.

Premis i films més famosos

Amb Paisatge a la boira (dimecres 17 i diumenge 21, 1988) van començar a ploure-li els premis, el Lleó de Plata a Venècia i al millor film europeu, entre d’altres. Explica el periple de dos nens que viatgen des de Grècia fins a Alemanya a la recerca d’un pare que no coneixen. L’esperit de Tarkovski plana sobre aquesta odissea infantil amb estructura de conte i en la qual juga amb realitat i la fantasia. El pas suspès de la cigonya (dijous 18 i dimecres 24, 1991) va suposar el seu retrobament amb Mastroianni i, a la parella, s’hi va unir la francesa Jeanne Moreau. L’actor interpreta un polític que havia desaparegut misteriosament que descobreix un periodista entre els refugiats que travessen clandestinament la frontera grega. Pessimisme humanista en una dura cinta en to gairebé documental.

A finals de mes arribaran els dos títols més coneguts de la seva filmografia. El primer és La mirada de Ulises (dimarts 23 i divendres 26, 1995) protagonitzat per l’scorsesesià Harvey Keitel i el bergmanià Erland Josephson. Keitel dona vida a un cineasta grec exiliat als EUA que torna al seu país per assistir a la projecció d’un dels seus films. Però, en realitat, es tracta tan sols d’una excusa per intentar localitzar les pel·lícules d’uns germans pioners del cine balcànic, cosa que el portarà a viatjar per una zona en guerra. Gairebé tres hores de desolació amb constants referències a L’odissea i altres textos literaris. En aquesta sessió també es projecta el seu episodi del film col·lectiu Lumière i companyia. La eternidad y un día (dimecres 24 i dijous 25, 1998) li va valer la Palma d’Or a Cannes i està protagonitzada per l’helveticoalemany Bruno Ganz. Explica les últimes hores de vida d’un escriptor que ha de decidir si vol morir en solitari al marge de la gent o aprendre a comprometre-s’hi. Aquesta elecció el portarà a compartir un viatge interior i físic amb un nen albanès immigrant clandestí. Un dolorós retrat ple de poesia.

Una trilogia inacabada

Les dues últimes cites se centren en la seva trilogia final, de la qual va poder rodar tan sols dues entregues, ja que va morir el 2012 després de ser atropellat per una moto. Eleni (dissabte 27 i dimecres 31, 2004) narra la història d’amor d’una parella que es coneix el 1921 després de l’entrada de l’Exèrcit Roig a Odessa, mentre els refugiats grecs tornen al seu país. La situació familiar els porta a abandonar el seu poble per anar a Salònica, però es veuran obligats a transitar per Grècia sense cap rumb. Un film amb aroma de tragèdia grega a l’estil d’Antígona i Electra. El segon film va ser La pols del temps (diumenge 28 i dimarts 30, 2008), en la qual un cineasta nord-americà d’origen hel·lènic (Willem Dafoe) pretén rodar una pel·lícula sobre la vida dels seus pares, dos immigrants grecs, al llarg de mig segle. El repartiment es beneficiava també de la presència d’altres grans actors europeus com ara Bruno Ganz, Michel Piccoli i Irène Jacob. Es projecta al costat de Cel inferior, curt amb què va tancar la seva filmografia. Un mes per repassar l’obra d’un realitzador que s’ajusta com pocs a la denominació d’autor, amb un cine reflexiu, que transcorre pausadament a un ritme poc comercial. Per a amants de les delikatessen.

 

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat