El circ tot ho cura

Fa uns mesos aquest diari contactava amb els membres del circ Raluy Legacy perquè ens expliquessin com estaven vivint el confinament. Eren dies tristos en els quals van haver de suspendre les funcions programades, assajar en solitari o en parelles sense coincidir amb els companys (gairebé tots, família) i comunicar-se per videotrucada malgrat estar a pocs metres de distància. Ara tot això ha passat i és emocionant retrobar-se amb ells i veure el producte de tots aquells mesos d’assajos en circumstàncies excepcionals, el seu entusiasme, el seu talent i l’alegria que transmeten amb el seu nou espectacle, oportunament titulat Todo (lo)cura, que s’ha instal·lat al Port Vell.

Els pallassos i els artistes més joves

Per començar el passeig fins a arribar a la gran carpa és com recórrer un museu, des del seu antic òrgan ple d’històries fins a les acolorides caravanes on viuen els artistes i, una vegada dins, val la pena fixar-se en els detalls com la seva cúpula plena d’imatges del circ del passat. L’escenari és ja ple d’instruments que utilitzaran durant la funció com unes pilotes gegants, monocicles, barrets i una misteriosa instal·lació. Els primers a aparèixer són els pallassos (ara ja no van amb la cara empastifada de blanc, els temps han canviat). Es tracta del Bigotis (el seriós) i el Pietro (l’entremaliat), amb el qual els nens s’identifiquen immediatament. Fan broma sobre les mascaretes i el desinfectant i arrenquen els primers somriures.

Ens donen la benvinguda amb una presentació col·lectiva en què apareixen la majoria dels artistes utilitzant els estris esmentats i en la qual brillen al trapezi els petits Charnelle i Benicio Raluy (l’última generació, que està en l’etapa de l’estirada, ja no són tan nens). Però és només el pròleg, això no ha fet res més que començar, és com un tràiler del que ens espera.

Miralls, rialles i elegància

El primer número és una autèntica delikatessen que combina elegància, bellesa i habilitat. Niedziela i Emily Raluy apareixen vestides de blanc (perruca d’aquest color inclosa) per fer equilibris sobre un filferro amb moments estèticament meravellosos a tall de mirall amb una caminant per sobre i una altra del revés per terra, però també de dificultat amb cèrcols, monocicles o fent un espagat. Dir que és bonic es queda curt.

Torna l’humor amb Dimitri, un presentador improvisat que substitueix l’autèntic. És una mica matusser i necessita una xuleta per explicar-nos les normes de l’espectacle amb molta ironia. El juganer Pietro el segueix amb un xou musical en el qual es converteix en diversos personatges per interpretar diferents estils fins que Bigotis l’hi impedeix. Jean Christophe i Kerry Raluy tornen a donar un toc de distinció amb la seva tela acrobàtica, suspesos en l’aire i volant, executant les seves arriscades evolucions en un número amb aroma romàntica mentre sona el I just can’t stop loving you de Michael Jackson. Una delícia.

Bàsquet i la barra voladora

Torna el Dimitri per demostrar-nos que no és tan inútil com pensem i sembla que està parodiant l’actuació anterior quan utilitza la tela per a una estrambòtica coreografia que combina flamenc i dansa contemporània entre altres balls amb la cançó de Titanic de fons. Els nens es parteixen de riure (i els adults, també). I arriba la gran novetat d’aquest any, es tracta dels Barjots Dunkers, un grup francès de bàsquet acrobàtic que ens mostra les seves mil i una maneres de fer cistella, d’un en en un, en conjunt, saltant pels aires o amb una pilota de foc. L’apoteosi de l’alley oop.

Elpole dance és aquest exercici de barra que solem identificar amb els espectacles eròtics femenins, però aquí hi ha nens, així que el vessant sexual queda de costat per veure com es mouen la Niedziela i l’Emily en una d’original versió d’aquesta disciplina. Equilibris, plasticitat i elasticitat creant formes insòlites que cobren encara una dificultat més elevada quan la barra s’eleva del terra i les artistes volen. Ens han tornat a sorprendre i seduir. El Pietro ens mostra al seu elefant i juga amb els espectadors fins a portar-nos a un desenllaç tan inesperat com divertit.

Màxim risc i festa final

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Però ja sabem que el lema del circ és «més difícil encara», així que encara no hem vist el més espectacular. Kerry i Louisa Raluy pugen a sobre d’unes boles gegants que mouen amb els peus i pugen per una plataforma elevada. La dificultat és màxima i aguantem la respiració. Diversos membres de l’equip les envolten per si alguna cosa falla i la veritat és que en dos o tres moments ens temem que acabin a terra. Cada vegada que han de canviar d’angle patim per elles i, per si no fos prou, després descendeixen marxa enrere. Uff!!! Cal ser molt hàbil (i haver assajat molt) per fer-ho realitat. L’aplaudiment és monumental.

Per acabar ens munten una festa amb el Born to be alive com a banda sonora en la qual balla tota la troupe i també el públic. Una hora i mitja sense interrupcions de poesia, màgia, rialles i virtuosisme en la qual ens han fet oblidar els problemes i ens han recordat l’important que és el circ en les nostres vides. I, de passada, han afegit un altre eslògan important en aquests dies. Si ja sabíem que «la cultura és segura» i que «la cultura ens desconfina», ara també hem descobert que «la cultura tot ho cura».