98.700 problemes greus

La dona caminava pel carrer, estirant per la mà un nen que devia tenir al voltant de 5 anys. El seu fill, suposo. Quan han passat pel meu costat, he sentit que el nen remugava alguna cosa i que la dona li deia, amb duresa: "¡Calla, imbècil!". I m'ha passat allò que els escriptors clàssics i populars expressaven amb aquesta metàfora: "Se m'ha encongit el cor".

Penso que a un nen petit no se li pot dir imbècil, ni una sola vegada, i menys, és clar, acostumar-lo a ser tractat amb aquesta ira i amb aquest menyspreu. No sóc psicòleg, però el sentit comú em diu que aquesta desqualificació és massa brutal perquè no deixi rastre, goso creure que és molt pitjor que una discreta bufetada correctiva. Els maltractaments físics són mal vistos, i amb raó, però es parla molt menys dels maltractaments psíquics. L'insult i l'agressió que afecta la consciència, en la infantesa, pot influir greument en la necessària confiança en la pròpia identitat. Sentir-se dir imbècil de petit deu ser molt poc educatiu.

No sempre és fàcil madurar satisfactòriament, i entre l'afalac excessiu i la violència verbal hi ha d'haver un espai de comprensió serenament crítica. Jo admiro profundament els nois i les noies que superen una adolescència adversa i troben un camí d'afirmació positiva. N'hi ha. A vegades, l'adversitat pot ser una situació familiar; en altres casos, diverses causes han afavorit una desafortunada actitud individual. Nois i noies que no fan cap esforç per aconseguir una vàlida incorporació social.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

No parlo de submissió, sinó d'aprofitament i d'interès propi, perquè la sociabilització és educativa, i fins i tot terapèutica. S'ha informat que a Catalunya hi ha més de 98.000 joves que no estudien ni treballen. (Cal evitar, sobretot, fer afirmacions generals sobre les causes d'aquesta situació.) És un fet. I això significa, d'una banda, un risc de marginació, que pot ser socialment i personalment destructiva. El fracàs escolar i la impossibilitat --o la incapacitat-- d'adaptació al món laboral sempre ha estat un problema, i ara és especialment greu en moments econò- micament difícils.

Hi ha joves, fins fa poc sense objectiu, que comencen a sortir-se'n. Centres, com el Joan XXIII de Bellvitge, proporcionen formació en oficis tècnics. Magnífic. Però això és excepcional. Davant dels 98.700 joves que no estudien ni treballen, no podem dir com aquella mare al seu fill: "¡Imbècils!". Seria massa fàcil. No sempre és culpa seva. Alguna important base educativa, social i econò- mica està fallant.