Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte d'El Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

TEATRE

Clase magistral de Lola Herrera al Goya

L'actriu torna al monòleg de 'Cinco horas con Mario', el consagrat muntatge a partir de la novel·la de Delibes

José Carlos Sorribes

Clase magistral de Lola Herrera al Goya

Quaranta anys i com el primer dia. O millor. Lola Herrera, una actriu de 84 anys –sí, 84–, està fent un classe magistral d’interpretació aquestes setmanes al Teatre Goya. Sense ostentacions, sense impostures, sense barroquismes, amb tota la naturalitat que dona el fet de saber trepitjar un escenari. I una veu tan nítida i convincent, que per si sola ens condueix al petit món de Carmen Sotillo, una dona de l’Espanya del 1966 que acaba de perdre de manera inesperada el seu marit, Mario, i s’acomiada d’ell en la intimitat de la vetlla. Ho fa interpel·lant-lo sobre secrets, somnis frustrats i il·lusions perdudes que mai li havia explicat, però que ell segurament coneixia.

Cinco horas con Mario

Teatre Goya
Autor: Miguel Delibes
Adaptació: Miguel Delibes, Josefina Molina i José Sámano
Direcció: Josefina Molina
Intèrpret: Lola Herrera
Fins al 20 d’octubre
A partir de 24 €

Lola Herrera ha tornat de nou a ‘Cinco horas con Mario’, l’obra a partir de la novel·la de Miguel Delibes –que va participar en l’adaptació– i que va dirigir Josefina Molina. Dues dones, mà a mà, per aixecar un monòleg teatral amb la mateixa potència i altura de l’original narratiu. Herrera va ser Carmen Sotillo, Menchu, en diverses etapes des de 1979 i fins al 2005. Natalia Millán va reprendre l’insigne personatge cinc anys després. La protagonista original hi va tornar l’any passat en una gira que ha arribat al Goya, amb la platea plena a vessar, i que l’ha de portar després a altres escenaris catalans.

El públic acomiada dempeus Lola Herrera, que ha de sortir diverses vegades a saludar. És un acte de justícia, un reconeixement a una actriu amb tant recorregut i a un treball excels. Perquè Herrera respira sempre el personatge, el coneix fins i tot en el mínim detall i així ho transmet a l’espectador. La direcció de Molina, amb l’austeritat i senzillesa que requereix la situació, col·labora en un quadro sense arestes.

Fascinació i rebuig

«El personatge em produïa una estranya barreja de fascinació i rebuig», ha explicat l’actriu, nascuda a Valladolid com la Carmen Sotillo de Delibes. Probablement la mateixa sensació ha de tenir l’espectador en el viatge a l’Espanya franquista de 1966, un país llavors encara sotmès amb mà de ferro però que ja anava deixant enrere les enormes privacions de dècades anteriors.

LO+

La comunió aconseguida entre una gran actriu i el seu personatge al llarg de tants anys.

EL-

Com passa amb els monòlegs intimistes, el públic més allunyat se’n pot perdre detalls.

Perquè Delibes firma una extraordinària i crítica foto fixa de l’Espanya de províncies d’aquell temps, molt reconeixible encara per als espectadors molt veterans (no en són pocs) del Goya i una lliçó d’història per als joves. Una època en què dones com Menchu somiaven tenir un 600 i s’havien de conformar amb un passeig furtiu en el Tiburón d’un vell amic. L’estada de l’obra a Barcelona ha coincidit amb la mort del seu productor, i també adaptador, José Sámano. No podia tenir un millor homenatge.

Temes: Teatre