Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte dEl Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

cine

'Nahuel': ferides que es curen a trets

La notable 'opera prima' de l'argentina Natalia Garagiola retrata una relació paternofilial feta malbé que comença a reparar-se gràcies a la caça

Nando Salvà

'Nahuel': ferides que es curen a trets

El Nahuel és un xaval problemàtic que comença a comportar-se de forma violenta després de la mort de la seva mare pel càncer. Després de ser expulsat de l’institut a causa d’aquesta conducta, és convidat pel seu padrastre a abandonar Buenos Aires per instal·lar-se a la granja de la Patagònia on el seu pare biològic, Ernesto, resideix amb la seva nova dona i les seves tres filles. I el que segueix després no és una història precisament nova, però sí una explicada amb gran sensibilitat per la debutant Natalia Garagiola.

Nahuel

Drama
Argentina, 2017
Repartiment: Germán Palacios, Lautaro Bettoni, Boy Olmi, Rita Pauls
Direcció: Natalia Garagiola

El Nahuel i l’Ernesto amb prou feines es coneixen i, encara afectat després de perdre un dels seus progenitors, el jove no té espai al seu cor per allotjar-ne un altre. En realitat, cap dels dos sembla capaç d’adreçar-li a l’altre més de dues paraules sense que el ressentiment mutu surti a la superfície. No obstant, quan el pare decideix emportar-se el fill a caçar i ensenyar-li la disciplina necessària per sostenir i manejar un rifle, finalment tots dos troben un punt de connexió; i en el transcurs d’un grapat d’expedicions a soles o amb els col·legues de l’Ernesto, la seva relació comença a experimentar un desglaç lent.

Donat que cap dels personatges és precisament loquaç, Garagiola explica la seva història sobretot a través de l’observació, i l’avenç narratiu té lloc menys a partir dels breus intercanvis que del llenguatge del cos, accions aparentment no relacionades entre si i motius recurrents com els menjars familiars, que comencen sent moments en què la tensió podria tallar-se amb un ganivet i després es converteixen en situacions més afables.

EL+

L’habilitat de Garagiola per narrar sense diàlegs.

EL-

La sensació de familiaritat que la pel·lícula transmet.

I també el paisatge es converteix en reflex d’aquesta evolució; a través de plans oberts, la directora captura la majestuositat de l’entorn sense romantitzar-lo en excés, i retratant la naturalesa com una cosa inicialment freda i inhòspita, violenta i destructiva després i, finalment, més conciliadora.

Típiques inseguretats masculines

El procés que la relació segueix en el seu camí cap al terreny de la redempció, diem, no és sinó una variació del mateix que ja ens han explicat nombroses ficcions prèvies. Menys comú, això sí, és l’habilitat que Garagiola exhibeix a l’hora de capturar els matisos d’unes dinàmiques i unes inseguretats típicament masculines, i a la d’explorar-les sense caure en sentimentalismes. En aquesta comesa compta amb la valuosa ajuda dels seus dos intèrprets principals, Germán Palacios a la pell d’un home carismàticament ombrívol i lacònicament ferotge fuetejat per la culpa, i el debutant Lautaro Bettoni –suportant amb aplom una gran càrrega emocional– en la d’un jove a l’interior del qual el dolor avança inexorable entre capes d’instint autoprotector. 
 

Temes: Cine