Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte d'El Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

teatre

'Negrata de merda': no som racistes... ¿o sí?

La dramaturga Denise Duncan es llueix amb aquest muntatge del Teatre Tantarantana que fomenta la reflexió sobre els microracismes de la vida quotidiana

José Carlos Sorribes

'Negrata de merda': no som racistes... ¿o sí?

El títol, explícit d’allò més, ho diu tot: ‘Negrata de merda’. Queden prou clares les intencions de la dramaturga i directora costa-riquenya, resident a Barcelona, Denise Duncan. Desplega al Tantarantana un catàleg que ens posa davant d’una qüestió preocupant: aquests microracismes quotidians, les petites actituds, que són els fonaments d’un problema molt més greu: racisme pur i dur. De pare negre i mare blanca, Duncan és una jove mestissa que sap de què parla. Es va educar en una escola on ella era l’única no blanca.

Negrata de merda

Teatre Tantarantana
Autoria i direcció: Denise Duncan
Repartiment: Dani Arrebola, Catalina Calvo, Ana Ferran, Salvador Miralles, Mar Pawlowsky
Fins el 16 de juny
Preu: des d’11 €

Negrata de merda’ surt, només això, d’un referent clar: ‘Un déu salvatge’, de la dramaturga francesa Yasmina Reza, que després del seu èxit teatral a tot el món va comptar també amb una versió cinematogràfica de Roman Polanski. A les dues peces, un conflicte entre dos nens sacseja la convivència dels seus progenitors i obre la capsa dels trons.

Nick, un nen africà adoptat de 5 anys, arriba a casa un dia molt afectat perquè la seva companya Anna l’ha anomenat “negrata de merda”. El Pol i l’Andrea, els seus pares, es posen en contacte amb els de l’Anna, el Joan i la Laura, i exigeixen una reparació en forma de disculpa. Una cosa que sembla una insignificança es converteix en un embolic que creix i creix. Els al·ludits ho tanquen dient que són “coses de criatures”. Els afectats no es conformen i demanen més. Fins al punt que fins i tot una periodista s’hi interessa per a un reportatge de denúncia.

Aquest atractiu plantejament sobre el racisme arriba en un pack en el qual s’aborden altres temes: l’adopció, la precarietat laboral o les relacions de parella. I també aquesta zona de confort ètic que busquen algunes actituds solidàries. El públic és a quatre bandes al mateix escenari, convertit en un quadrilàter on se succeeixen les escenes, algunes fins i tot assalts per la vehemència dels arguments. En aquest espai gairebé nu, amb bones ràfegues sonores en les transicions, els cinc intèrprets, a un pam de l’espectador, componen un quadro que se segueix sempre amb interès.

Escrit amb excel·lent pols teatral

I això passa perquè Duncan mostra un excel·lent pols teatral en la seva escriptura, tant en la definició de personatges com de les situacions. Ho aconsegueix a partir d’una economia de llenguatge i precisió que revelen categoria d’excel·lent dramaturga. Malgrat el seu plantejament reflexiu, Duncan també sap jugar el to de comèdia. A la casella del deure de Negrata de merda es pot ressenyar algun personatge forçat en la trama, el de la periodista, un altre potser una miqueta estereotipat, el del repel·lent pare de l’Anna, o una escena final irrellevant.

Són mínimes objeccions per a una obra que compta amb un repartiment ben greixat. I és que Negrata de merda, en definitiva, té característiques perquè el seu recorregut vagi més enllà de l’admirable projecte ‘El Cicló’ del Tantarantana.

Temes: Teatre