'Largo viaje hacia la noche', de la intimitat i l'èpica

La segona pel·lícula del jove prodigi Bi Gan es diu ‘Largo viaje hacia la noche’ però no té res a veure amb l’obra homònima d’Eugene O’Neill; sí que fa pensar, en canvi, en títols com ‘Mulholland drive’, de David Lynch, o ‘Tropical malady’, d’Apichatpong Weerasethakul, o ‘Stalker’, d’Andrei Tarkovsky. Però el seu principal referent sembla que és el cine de Wong Kar-wai. Queda clar en aquesta narració que impregna cada imatge de melancolia, en la seductora atenció al detall, sobretot en l’obsessió amb el temps perdut.

El ‘highlight’ d’aquesta captivadora aventura ‘noir’ és un pla seqüència de gairebé una hora de durada que es va rodar sense talls i posteriorment convertit al format 3D. Constitueix el seu segon acte, i sens dubte és una de les fites tècniques i sensorials més grans aconseguides pel cine recent.

Pel que fa al primer acte de ‘Largo viaje hacia la noche’, es compon de plans i seqüències individuals més curts, però la seva progressió és igual de fascinant: avança de manera libèrrima entre el que és real, el que és recordat i el que és imaginat –imatges com una cascada que comença a brollar d’una paret de ciment o una dona que camina sobre la superfície d’una piscina–, tractant el temps cinematogràfic com un joc en què no hi ha regles. Contemplant-la, el més lògic és que l’espectador en algun moment es pregunti si s’està perdent alguna cosa. La resposta és irrellevant.

El que passa en aquesta primera meitat es pot resumir així: un home torna a la seva ciutat natal després de la mort del seu pare i, a mesura que revisita localitzacions conegudes –un restaurant regentat per la seva madrastra, un túnel que s’entreveu a través d’una capa de pluja, un vell edifici inundat sobre els murs del qual ondulen patrons encisadors de llum–, s’endinsa més i més en el passat, i en records com un amic d’infància que va morir a mans d’un gàngster o, per descomptat, una atractiva amant ja desapareguda.

Et preguntaràs si has vist la pel·lícula o l’has somiat

I, arribat el moment, l’home entra en un cine i es posa unes ulleres 3D, i això significa que nosaltres hem de fer el mateix. I immediatament som transportats a un paisatge nocturn enlluernador a través de l’elegant moviment sostingut de la càmera, que acompanya l’home quan emergeix d’una caverna, condueix una motocicleta al llarg d’una carretera i després fa cap a un poblet de muntanya i arriba a uns billars.

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

A partir d’allà se succeeixen més trobades sorprenents i més situacions tan pertorbadores, i tan hipnòtiques, que al sortir del cine és probable que et preguntis si realment has vist la pel·lícula o simplement l’has somiat.