On Catalunya

CINE

'La ceniza es el blanco más puro': el trànsit a no se sap on

La nova pel·lícula del xinès Jia Zhangke funciona com una síntesi de tot el seu cine previ i, alhora, és una altra cosa

zentauroepp48279072 cine190528121548

zentauroepp48279072 cine190528121548

2
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Pocs cineastes s’han dedicat amb tanta entrega com Jia Zhangke a l’observació del pas del temps. El transcurs dels anys, la transformació de paisatges, la manera en què formes senceres de vida s’esvaeixen i deixen només esclats de memòria i retrets. I a la seva dotzena pel·lícula, el xinès reflexiona sobre aquesta condició transicional de les coses no només observant la modernització del seu propi país –les conseqüències del qual són, de fet, l’assumpte més recurrent del seu cine–, sinó també l’esdevenir d’una història d’amor marcada per l’infortuni, la fatalitat i la més insondable melancolia i, finalment, l’evolució del propi univers narratiu. I la resposta que aquesta exploració li proporciona és inequívoca: els dies se succeeixen i tot canvia, encara que, a dir veritat, alhora tot continua igual.

La ceniza es el blanco más puro

DramaXina / França / Japó, 2018Repartiment: Zhao Tao, Liao Fan, Diao Yi’nan, Ding JialiDirecció: Jia Zhangke

Per arribar-hi, Jia retrata la fortalesa, la resolució, la perspicàcia i la constància moral de què presumeix la Qiao –encarnada per Zhao Tao, musa i esposa del director des del 2012– al llarg d’una dècada i mitja durant la qual la seva vida es torna del revés, i aquells que un dia van estar al seu costat es tornen irrevocablement diferents. Mentre la veiem que intenta mantenir estoicament la relació que té amb un gàngster de pa sucat amb oli, Bin (Liao Fan), ens queda clara l’empatia que sent Jia per tots els que intenten mantenir els peus a terra en una Xina que suposadament avança a velocitat de vertigen. Però canvien la tecnologia i l’entorn. La gent, no.

Vasos comunicants

Notícies relacionades

Des dels primers plans, La ceniza es el blanco más puro genera sensació de déjà vu. És cert que totes les pel·lícules de Jia connecten entre si a través de multitud de vasos comunicants, però aquesta té alguna cosa més: una condensació o, potser, una ‘essencialització’.

EL+

La interpretació de Zhao Tao, per la qual va ser premiada al Festival de Cannes.

D’una banda, pels elements temàtics, formals i espaciotemporals que reprèn de títols previs com 'Unknown pleasures' (2002), 'Naturaleza muerta' (2006) o 'Más allá de las montañas’ (2015). Per una altra, perquè resumeix la transició que ha experimentat el seu cine des de l’estètica austera de la primera etapa, amb plans llargs i estàtics, a les incursions en el gènere criminal i el melodrama que ha dut a terme en els últims anys. I, malgrat això –o potser precisament per això–, sap ser una pel·lícula diferent de les que ha fet abans, més misteriosa i sorprenent, i possiblement més rellevant. Una culminació. 

Temes:

Cine