'Los hermanos Sisters': La utopia impossible

“L’hem cagat”, sentencia Eli Sisters (John C. Reilly) mentre ell i el seu germà Charlie (Joaquin Phoenix) s’allunyen d’un tiroteig que s’ha resolt amb set o vuit morts; se suposava que només havien d’acabar amb un home. La situació resumeix a la perfecció la seva trajectòria com a assassins a sou: no són particularment metòdics, però matar se’ls dona de meravella. Són dos paios de personalitats oposades: Charlie és un borratxo sociòpata que disfruta amb la seva feina; Eli és més savi i més noble, i cuida de Charlie amb una barreja d’exasperació i devoció genuïnament fraternal. Els Sisters parlen molt sovint de per què fan el que fan i de si ho continuaran fent durant molt de temps; també dels abusos que van patir en mans del seu pare.

Mentre els observa, el francès Jacques Audiard –en la seva primera pel·lícula rodada en anglès–, exhibeix la mateixa mestria capturant la vulnerabilitat oculta darrere de superfícies rotundament virils que ja va mostrar a 'Un profeta' (2009) i 'De tant bategar se m’ha parat el cor’ (2005).

La nova missió dels Sisters és caçar Hermann Kermit Warm (Riz Ahmed), un químic que ha ideat una fórmula per detectar or als rius, i John Morris (Jake Gyllenhaal), un detectiu que els havia d’ajudar a localitzar Warm però que ha canviat de bàndol. Quan les dues parelles es troben, passa una cosa inesperada, més commovedora del que qualsevol d’ells es podria haver esperat i, per descomptat, lluny dels patrons masculins habituals que regnaven a l’Amèrica de mitjans del segle XIX. I, per un instant, la possibilitat d’una utopia es fa real.

Drama i optimisme

Notícies relacionades

Celebra Sant Jordi amb roses i un bon formatge

Els orígens miners de Súria en un museu

‘Los hermanos Sisters’ és tantes coses alhora que resulta francament difícil categoritzar-la: és un 'western’ panoràmic, però també un drama íntim de cambra; té moments hilarants i escenes demolidorament tràgiques; transmet fatalisme a l’hora de plantejar temes com ara l’efecte que els pares tenen sobre els fills i els estralls que causem en la naturalesa en nom de la industrialització, però alhora està plena d’optimisme.

La seva narració no té una estructura definida, però és increïblement precisa a l’hora de revelar les psicologies dels personatges amb només uns diàlegs subtils o uns breus moments d’acció. I si d’una banda maneja tots els significants del gènere –els paisatges, les fogueres, els cavalls, els bordells–, de l’altra en qüestiona la mitologia a través de les preguntes que es fa sobre els fonaments sobre els quals es va construir l’Oest americà. És un ‘western’ perfecte per als qui no els interessen els ‘westerns’ i també per als fans del gènere. Una pel·lícula magnífica.