'Arma de construcción masiva' dissecciona l'educació

José y Sus Hermanas. Amb aquest atractiu nom es va presentar una jove companyia sortida de l’Institut del Teatre sota la tutela d’una de les seves professores. Va ser la revelació de la temporada passada. Si la marca ja era graciosa, encara ho és més el títol de l’espectacle que els va donar aquest reconeixement: ‘Los bancos regalan sandwicheras y chorizos’. Una rabiosa mirada a la fosca empremta del franquisme feta per uns joves d’uns vint anys amb un addictiuaire performàtic.

Després d’aquest èxit, encara de gira, arriba ara‘Arma de construcción masiva’ (nou aplaudiment per a qui tria els títols), també presentada alTantarantana.Silvia Ferrando, la tutora, i la seva ‘troupe’ segueixen les directrius de l’anterior obra amb un treball nu i de gran força i frescor interpretativa. Ara, el focus es posaen l’educacióen el sentit més ampli: escola, família i entorn. En un joc entre realitat i ficció, cadascun dels sis intèrprets es capbussa en el seu passat familiar per detallar com s’ha construïtla seva identitat.

Menys impacte i moviment

D’entrada, sentim un àudio que sembla el de la taula de treball per al ‘brainstorming’, la pluja d’idees. Una petita fitxa projectada com a vídeo ens presenta tot l’equip, encara que amb una rapidesa que fa gairebé impossible que es pugui llegir sencera. L’espai es va omplint de petites cadires escolars, com a metàfora d’una educacióuniformitzadora. A partir d’aquí, la dissecció de cadascun dels intèrprets vol construir un mapa global de comha anat creixent una generació que avui va camí de la trentena.

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

José y Sus Hermanas manté l’esperitàcid, crític, del seu primer espectacle. Aquesta vegada ho fa amb monòlegs que interpel·len l’espectador. Hi ha menys escenes d’impacte, menys moviment, i sí més càrrega textual i una perillosa dispersió que arriba a atropellar l’espectador. Torna a deixar empremta, cert, en fragments com el de Marta Díez quan explica la seva por de la mort per un karma familiar, com el de Francesc Cuéllar al recordar el seu passat en l’hoquei sobre patins i la recerca de la perfecció, i quan Alejandro Curiel ens relata un inquietant sopar nadalenc en família.

Però l’obra deixa la sensació deno estar perfilada del tot, d’haver-se estrenat sense el focus precís per tenir l’efecte de l’anterior. Això no significa, no obstant, que no hàgim de seguir vigilant el pas de José y Sus Hermanas.