Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte dEl Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

CINE

'El meu veí Totoro': on viu la màgia

Trenta anys després de la seva estrena, torna als cines 'El meu veí Totoro', la que possiblement sigui l'obra mestra del genial Hayao Miyazaki. Una oda a la innocència, l'amistat i l'amor de pare

Nando Salvà

'El meu veí Totoro': on viu la màgia

Per tothom que conegui el mestre Hayao Miyazaki, 'El meu veí Totoro' no necessita introducció; entre altres coses, perquè el personatge del títol –un esperit del bosc que sembla un conill rabassut i sense coll– és el símbol de Studio Ghibli, la companyia d’animació que va fundar el japonès, i que al seu país és tan reconeixible com el Mickey Mouse en persona.

Miyazaki va concebre la seva quarta pel·lícula com una manera de connectar espiritualment amb la seva terra natal; en ella ofereix una visió idealitzada del Japó, un lloc d’estanys amb nenúfars, paratges frondosos i terres fèrtils. També és una oda a la innocència, als llaços fraternals, l’amor de pare i les amistats increïbles. I, també finalment, en el context de la filmografia de Miyazaki és una raresa.

El meu veí Totoro

Fantasia
, Japó, 1988
Director: Hayao Miyazaki

En efecte, comparada amb les impressionants seqüències d’acció i els elaborats paisatges de fantasia de les pel·lícules que havia fet abans i d’altres que va fer després, com 'La princesa Mononoke' (1997) i 'El viatge de Chihiro' (2001), 'El meu veí Totoro' sembla una obra lleu a primera vista. La seva premissa argumental, sobre dues nenes que es muden a un petit poble amb el seu pare mentre la seva mare es recupera d’una greu malaltia, no arriba a ser més que una premissa, i en el relat no hi ha dolents, ni baralles, ni grans misteris ni lliçons vitals per aprendre. Malgrat això, potser és la pel·lícula més memorable de Miyazaki. Un hi descobreix mil coses noves cada vegada que la veu.

La bellesa d’un bosc

És difícil identificar exactament què és el que la fa tan especial. Potser és el fet que, mentre examina com una crisi familiar afecta els nens, evita fer escarafalls dramàtics i deixa en tot moment que els nens siguin nens i que, la primera vegada que topen amb Totoro, les petites protagonistes del film s’acomodin sobre la seva panxa i facin una migdiada. O potser sigui la màgia que desprèn cada fotograma, la màgia que posseeixen les seves criatures –el 'gatbús', les 'susuwatari', el minúscul Ko Totoro–, però també la que se sent, especialment si s’és una criatura, a l’experimentar per primera vegada la bellesa d’un bosc.

EL+

La seva capacitat per transcendir barreres culturals i generacionals.

EL-

Res. Qui li trobi un defecte, que avisi.

Se sol dir que el cine infantil necessita oferir estímuls constants als seus espectadors naturals per no perdre la seva atenció, però 'El meu veí Totoro' els ofereix una altra cosa: un mirall en el qual reconèixer-se. Per això es queden tan hipnotitzats quan la veuen. I a la resta de persones ens proporciona una cosa no menys valuosa: una via de tornada a un temps en el qual no érem cínics ni incrèduls, i en el qual no només acceptàvem el misteri sinó que ens arrupíem sobre la seva panxa. 

Temes: Cine