Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte dEl Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

CINE

'Un asunto de familia': Des de les trinxeres de la llar

La pel·lícula que va proporcionar a Hirokazu Kore-eda la Palma d'Or de Cannes, és una commovedora reflexió sobre el poder dels vincles domèstics davant el sistema

Nando Salvà

l cine d’Hirokazu Kore-eda parla de qüestions com nens abandonats per la mare, progenitors que s’intercanvien nadons o germanastres que es descobreixen mútuament després de la mort del pare. Les pel·lícules que l’han fet famós –Nadie sabe (2004), Still walking (2008) i De tal pare, tal fill (2013), entre d’altres– semblen tenir un objectiu comú: preguntar-se què és la família i qüestionar el que considerem el seu format idoni. En aquest sentit, la seva obra nova en realitat no és nova. El que la distingeix és la immensa capacitat d’observació i de compassió que exhibeix, i en què no es detecta cap rastre de la blanor sentimentalista que en ocasions llasta els relats del nipó. De fet, mentre retrata una família del lumpen toquiota, els membres de la qual es relacionen entre si a través de vincles massa estranys per detallar-los aquí, Kore-eda fa que fins i tot per sota de les àrees més lluminoses de la pel·lícula corri un riu subterrani de ràbia i amargor que en els moments finals es converteix en oceà.

Un asunto de familia

Drama
Japó, 2018
Director: Hirokazu Kore-eda
Intèrprets: Lily Franky, Sakura Ando, Mayu Matsuoka, Jyo Kairi

La família del títol, diem, no és normal. El presumpte pare de família és un hàbil lladregot resolt a ensinistrar el fill adolescent sobre com es roba en botigues d’ultramarins. La seva dona treballa en una bugaderia i la filla gran es dedica a l’àmbit de la pornografia. Pel que respecta a l’àvia, és addicta a les màquines recreatives. El grup es completa amb la mocosa que es troben al carrer al principi del relat i que decideixen emportar-se a casa. Sona a segrest, però els seus motius són nobles.

Kore-eda va revelant a poc a poc les personalitats i circumstàncies d’aquests personatges, i en el procés tira per terra les assumpcions que inicialment havíem fet sobre les connexions entre ells. Descobrim que són gent danyada, per a qui aquests àpats en comú i aquestes converses i altres rutines domèstiques funcionen com una escapatòria a l’estatus de marginalitat que els ha sigut imposat, i per a qui l’inevitable final d’aquesta petita utopia domèstica tindrà efectes devastadors.

EL+

L’eficàcia amb què Koreeda ens convida a empatitzar amb gent defectuosa.

EL-

Alguns fils narratius que la pel·lícula no arriba mai a estirar.

El seu cas serveix a Kore-eda per reflexionar no només sobre les deficiències del sistema socioeconòmic japonès, sinó també sobre la força de la resiliència humana. I ho fa subtilment, capturant amb precisió detalls gairebé imperceptibles i moments fugaços i mirades i somriures furtius, sense caure en el miserabilisme. Tampoc ofereix solucions fàcils a problemes difícils, i malgrat això ens convenç que, malgrat el que digui la dita, de vegades la família sí que es tria.

Temes: Cine