Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte dEl Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

CINE

'El regreso de Mary Poppins': Torna la mainadera eterna

La recordada institutriu torna al cine en la pell d'Emily Blunt. Repassem les anècdotes de l'exitós primer film, que el 1961 va portar a la fama a Julie Andrews

Nando Salvà

Hi haurà que opini que al món no li feia falta ‘El regreso de Mary Poppins’ però, en realitat, amb el coneixement més bàsic de la lògica de Hollywood n’hi ha prou per comprendre que el més estrany de la nova pel·lícula no és que existeixi, sinó que hagi tardat tant a fer-ho; després de tot, ‘Mary Poppins’ (1964), la història d’una mainadera màgica que converteix les tasques més quotidianes en aventures increïbles, no només destaca per ser una de les produccions de més èxit de tota la història de Disney; també té una fascinant intrahistòria, de la qual t’oferim un breu repàs.

El regreso de Mary Poppins

Musical
EUA, 2018
Director: Rob Marshall
Intèrprets: Emily Blunt, Lin-Manuel Miranda, Ben Whishaw, Emily Mortimer

Un os dur de rosegar

El 1938, Walt Disney va prometre a la seva filla que convertiria el seu llibre favorit en una pel·lícula. Segurament va donar per fet que P. L. Travers estaria encantada de vendre’n els drets; s’equivocava. La novel·lista no va afluixar la corda fins al 1961, i perquè necessitava els diners. Sembla ser que va odiar la pel·lícula a mort: va odiar que la mainadera fos una dona maca, va odiar les cançons, va odiar la seqüència d’animació. I va prometre que mai tornaria a treballar amb Disney. És un dels motius pels quals ‘El retorno de Mary Poppins’ ha trigat tant a existir.

Segones opcions

Emily Blunt sempre va ser la primera opció per donar vida a la nova Mary Poppins, però Julie Andrews no ho va ser per encarnar l’original. Abans que ella, Disney va pensar en actrius com ara Angela Lansbury i Bette Davis. I, quan finalment li van oferir el paper, ella va estar a punt de rebutjar-lo: tenia esperances de ser elegida per protagonitzar ‘My fair lady’, el rodatge del qual tenia lloc alhora que el de Mary Poppins. Finalment, els productors de Warner van decidir que Andrews no era prou coneguda i van escollir Audrey Hepburn. Uns mesos després, Andrews va guanyar el Globus d’Or i l’Oscar.

Fotograma de 'Mary Poppins' (1961), amb Julie Andrews en el paper protagonista.

Fidelitat a la font

La versió de la icònica mainadera que la nova pel·lícula ofereix és una mica més ambigua. Potser té a veure amb els temps que vivim o potser es tracta simplement que, en realitat, la Mary Poppins que P. L. Travers va idear era molt menys perfecta  del que Andrews ens va fer creure. A les pàgines del llibre original, la institutriu apareix descrita amb qualificatius com ara “agra”, “grollera” i “vanitosa”. Pel que sembla, Travers la va dissenyar inspirant-se en la germana de la seva àvia.

Tornades tant sí com no

Cal veure si les cançons de la seqüela que s’estrena aquest divendres, dia 21, arribaran a calar igual de fons en la cultura pop que les més memorables de la primera pel·lícula, com ara “Chim chim cher-ee” o “Supercalifragilisticexpialidocius”. D’aquesta última, en tot cas, convé recordar que a punt va estar de ficar Disney en un embolic. Els germans Sherman, autors d’aquella banda sonora, van assegurar haver inventat la paraula que li dona títol, però els autors d’una cançó de 1949 anomenada Supercalafajaistickespeealadojus van demandar la productora per 12 milions de dòlar. El cas, però, va ser arxivat per falta d’evidència. Els Sherman havien escrit 30 cançons per a la pel·lícula, de les quals només 10 van ser utilitzades. A la resta se’ls va buscar lloc en pel·lícules com ara ‘El llibre de la selva’ i ‘L’aprenenta de bruixa’

Temes: Cine