'Burning': intriga amb pell de camaleó

“Per a mi, el món és un misteri”, confessa el protagonista de la nova i monumental pel·lícula del coreà Lee Chang-dong. I, de fet, els enigmes vehiculen la història que explica, sobre un noi perdut, i la dona de qui s’enamora, i de l’estrany que s’hi interposa i les motivacions del qual són tan insondables com sinistres. Basada en un relat curt de Haruki Murakami –curtíssim, de fet: 10 escarides pàgines–, 'Burning' va guanyant intensitat meticulosament al llarg de dues hores i mitja de metratge perfectament orquestrades durant les quals explora conflictes de classe enquistats al Seül, ràbies reprimides, excessos de solitud, anhels sexuals i misèries morals.

La pel·lícula acompanya el Jongsu, un jove granger i aspirant a escriptor que al principi del relat reconnecta amb una coneguda de la infantesa, la Haemi. El seu idil·li naixent queda en suspens quan ella viatja a l’Àfrica de vacances i li encomana la tasca d’alimentar el gat, de qui en realitat no sembla haver-hi rastre, i quan torna ho fa acompanyada del Ben, un paio educadament arrogant amb un Porsche, un apartament de luxe i uns cabells preciosos que fins i tot quan es comporta de forma amigable i generosa desprèn aires de superioritat i d’alguna cosa més, indefinidament inquietant.

Els tres disfruten junts d’una vetllada gairebé perfecta cap al tard; i, llavors, ella desapareix. Potser ha marxat, o potser algú li ha fet alguna cosa. Potser en Ben és un psicòpata, o un mentider, o les dues coses. I, llavors, el que semblava el retrat d’un triangle amorós va convertint-se, amb una paciència i precisió sorprenents, en una cosa semblant a una intriga criminal, però sobretot en un estudi fosc sobre l’obsessió i la recerca d’una veritat elusiva.

DOLOR HERETAT 

Al llarg d’aquest procés i fins i tot després, Lee ens ofereix una escena rere una altra en què les jerarquies de classe, el dolor genèticament heretat i la desesperació muda transpiren a través de converses només en aparença simples. Totes les mirades i diàlegs són plens d’ambivalència, incertesa i lectures possibles. Com més se’ns ensenya, menys segurs estem del que estem veient. 

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

I, tot i així, quan el relat finalment es resol comprenem que no podria haver-ho fet de cap altra manera, tot i que això no impedeix que ens sentim completament devastats. Lee va deixar passar vuit anys entre aquesta pel·lícula i la que va fer immediatament abans, la commovedora Poesía (2010) i, tot i que seria una pena que tardés el mateix temps a estrenar la pròxima, el més segur és que aleshores el record de 'Burning' encara continuï cremant-nos.