'Aquí. De Santander a NY 'Lost in Grand Central Station'

Tres actrius per a un personatge. Dos actes. I un sol escenari (real o imaginat). En marxa la nota telegràfica d’‘Aquí’, subtitulat ‘De Santander a NY’, el monòleg a tres veus que ha escrit i dirigit Queralt Riera i que han construït a la Sala Atrium Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomás. Mirades i veus de dona per a un viatge a un estat mental atapeït de racons, fragilitats, pors i també bogeria desfermada.

Res frena la directora i dramaturga ni les seves intèrprets en un muntatge que és una bona carta de presentació d’una autora d’escriptura i vol poc habituals. I és que ‘Aquí’ vol anar molt enllà. La trama, per dir-ho així, presenta una núvia que apareix a la Grand Central Station de Nova York fugint del macabre banquet del seu casament a Cantàbria. Es va saldar amb un inesperat assassinat del nòvio, un paio mafiós que li havia promès un món de somni. D’aquí ve el subtítol, ‘De Santander a NY’.

Així ens expliquen aquestes tres veus que, encara vestida de núvia i tacada de sang, va agafar un avió que la va portar a un dels espais més emblemàtics de la gran poma: l’estació de tren, que també ho va ser de pel·lícules com ‘Perseguit per la mort’ o ‘Els intocables d’Elliot Ness’. Allà hi ha aterrat, totalment perduda i amb poca cosa més que els cacauets que li han donat a l’avió. Qui esperi, en definitiva, molt realisme en el text i en la posada en escena va ben errat.

Sí que l’encertaran aquells espectadors atents a noves mirades, a una escriptura teatral fora de carrils convencionals. És fragmentada, nerviosa i amb una evident musicalitat d’alè poètic. Tot un repte per a tres actrius que es multipliquen en un treball gens naturalista, i per moments coreogràfic. Posen veu al descens imparable d’una dona, la Liz, que ens estén tots els seus plecs emocionals. Primer, despertant fins i tot el riure, però aviat amb un transfons molt amarg. Tot amb la idea de transmetre un estat mental.

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Castan desplega una vegada més la seva solvència, fora del seu marc habitual de la companyia Les Antonietes, i Mendoza també juga amb encert en una proposta que demana treballs desacomplexats. També ho és el de la debutant Núria Tomás, que no perd el pas respecte a dues companyes més experimentades. Les tres perfilen un dibuix polièdric d’una dona que s’enfonsa. El muntatge, que perd focus i es dispersa en el segon acte, desperta, això sí, l’interès per seguir futurs treballs de Queralt Riera.