'Immortal', la ganga (o no) de la vida eterna

La idea de la immortalitat persegueix l’ésser humà des de temps immemorials. La ciència busca l’elixir de la vida eterna i els més optimistes, o agosarats, ja aventuren que en aquest segle hi haurà sucoses novetats en la qüestió. Temps al temps. Ara per ara hi ha qui prova de prendre’s de broma, que no és poc, aquesta possibilitat. Sobre aquest tema comicofuturista s’aixeca el primer solo teatral, que no un monòleg pròpiament dit, de Bruno Oro. L’actor i cantant s’ha posat en mans de dos joves dramaturgs que trepitgen fort com Marc Angelet i Alejo Levis per a un ‘tour de force’ que no arriba a marató, però sí a mitja marató a ritme de rècord en tot just una hora de funció.

A Immortal, a la cartellera a la sala 2 del Club Capitol, l’actor que va encarnar, entre altres personatges, un impagable Artur Mas i un memorable Ángel Acebes a ‘Polònia’ fa un pas endavant amb l’exhibició d’un ampli catàleg interpretatiu, en el qual gest, paraula i moviment es desencadenen a ritme trepidant. Molt més, en definitiva, que un excel·lent imitador.

La premissa és rotunda. ¿Què passaria si una pastilleta ens fes immortals? A priori, una ganga. Déu n’hi do no envellir o fer-ho sense por de la mort, al més enllà. Viure sense pensar que hi ha un final inevitable. Però Angelet –també director del muntatge–, Levis i Oro ens mostren en una corrua d’escenes sense fre que la ganga no ho és tant. Perquè a veure qui aguanta el sogre/a eternament, o a veure qui està 200 anys en una feina que no li agrada, o com viurem que els nostres propis fills siguin besavis, o com afrontem que la vida pot ser eterna, però l’amor, no.

El tema dona joc, i més amb l’enginy dels dramaturgs. Cert és que no sempre ‘Immortal’ va al màxim de revolucions, perquè és inevitable que se succeeixi alguna baixada de ritme. Però abunden els moments de gran brillantor, com les situacions produïdes al viatjar amb metro, on Oro fa un recital de gestualitat serpentejant. 

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

O la de la figura de la mort en hores baixes, en una mena de diva com la Gloria Swanson d’ ‘El crespúsculo de los dioses’, amb frases tan enginyoses com: «A mi, a tràgica segur que no em guanyes». O l’esforçadíssim venedor de les bondats del més enllà, en una hipnòtica actuació amb tots els recursos i l’argot del màrqueting d’avui. Tot i que el text sigui d’inspiració futurista, no falten tampoc les picades d’ullet a l’actualitat. Allà hi ha aquestes referències que les obres de les Glòries encara no s’han acabat, que el procés del tenim pressa no ha arribat a la meta, o que el mateix Oro reconegui que no li surt «bé» la imitació del president de la Generalitat, Pep Guardiola.

La perspicaç escriptura d’Angelet i de Levis tindria menys efecte si no comptés amb un actor que es guanya el públic del primer minut a l’últim. Bruno Oro sembla tenir un fons d’armari inacabable per desdoblar-se en una llista infinita de personatges. I en la qual no falta ell mateix, en un sucós joc metateatral, quan diu que n’està fins al monyo després de sumar 95.000 funcions d’‘Immortal’.  Tant que amenaça de saltar-se el guió. ¿Ho fa? No en dubtis.