'Foxtrot', avorriment, por i soledat dels soldats israelians

Per ballar el foxtrot només s’ha de repetir un moviment senzill: un pas endavant, un altre a l’esquerra, un altre cap enrere i, finalment, altra vegada al punt d’inici. És lògic, per tant, que la segona pel·lícula de Samuel Maoz avanci al llarg de tres capítols abans de tornar al principi. El primer pla de la pel·lícula 'Foxtrot', en concret, se situa darrere el parabrisa d’un vehicle que travessa una carretera desolada i cobrarà ple sentit al final de la pel·lícula gràcies a l’últim.

En tot cas, és el segon pla el que deixa demolidorament clar quina mena d’història vol explicar Maoz: una dona obre la porta de casa, processa la presència dels dos estranys que l’observen i, immediatament, cau desmaiada. En pocs segons entenem que es tracta d’uns homes d’uniforme que han anat a fer realitat el pitjor malson de qualsevol progenitor. No els cal obrir la boca perquè ella ja sap que el seu fill, el jove soldat, ha mort. La resta de la cinta meditarà sobre la ràbia i el dolor que aquesta horrible visita produeix.

'Foxtrot', diem, es divideix en tres passatges. El primer transcorre immediatament després d’aquestes males notícies. Mentre la dona està sedada, el seu afligit marit es troba en estat de xoc. De sobte, rep un nou cop: tot ha sigut un error. Un soldat va ser assassinat, però no és el seu fill sinó algú amb el mateix nom.     A la segona part coneixem el fill, que està estacionat juntament amb tres soldats més en un punt de control de l’Exèrcit gairebé còmicament aïllat. En aquest oasi de tedi, que Maoz envolta amb una atmosfera surrealista, queda clar que la guerra pot ser insuportablement inactiva. Fins que deixa de ser-ho.

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Parlar de més del capítol final, en què tot adquireix sentit de manera emocionalment aclaparadora, seria trair la intrèpida arquitectura del relat; diguem només que, com qualsevol pel·lícula que descriu l’avorriment i la soledat i la por que els soldats experimenten –així com el patiment que trasbalsa els seus pares quan moren en acció–, 'Foxtrot' pot ser considerada una obra antibel·licista i fins i tot antimilitarista. La mort és omnipresent a la pel·lícula, en la sang dels joves i els adults, dels israelians i els palestins.

També hi ha humor i amor, i fins i tot hi ha passos de ball. I, sobretot, hi ha una desesperada necessitat de comprendre el que és incomprensible, i de buscar sentit a tant dolor i culpa i ràbia i ressentiment. Maoz no pretén tenir respostes, però és impossible esquivar la força de les seves preguntes.