Guinovart abans de Guinovart

Guinovart desconegut. Un Guinovart abans de Guinovart. Un Guinovart que no juga amb la matèria ni amb els grans formats. Un Guinovart que no intenta presentar la naturalesa sinó imitar-la. Un Guinovart que no és pura abstracció sinó tot figuració. Un Guinovart que mira a Cézanne, a Matisse i a Picasso.

Un Guinovart que s’embeu de la modernitat i la bohèmia parisenca, per després escopir tot el que ha assimilat i renéixer amb el seu propi llenguatge.

Això és el que explica 'Guinovart, le parisien', l’exposició que l’Institut Francès dedica a l’artista català en l’any a ell consagrat arran de complir-se una dècada de la seva mort. 

La mostra és petita, 30 obres, però gran en canvis. Comença amb 'Nadal', un oli del 1950 completament primitivista, romànic i figuratiu. Els personatges són hieràtics i els ulls dels retratats recorden els del Pantocràtor de Taüll. I acaba amb una porta. Abstracta i matèrica al més estil Guinovart. Entre peça i peça només han passat 10 anys, però ha passat, també, una «experiència capital», en paraules del mateix creador: el seu viatge a París. 

El 1952, Josep Guinovart va rebre una beca de l’Institut Francès, la mateixa que van aprofitar Antoni Tàpies i Xavier Valls, i se’n va anar a la ciutat per excel·lència de l’art. Allà va veure les creacions de Matisse i Cé­zanne, i va conèixer Picasso. I tot va canviar. Va abandonar el primitivisme i les seves peces es van omplir de sensualitat i modernitat, com 'El beso'; d’exotisme, com a exemple, els dibuixos d’un home negre sobre cartolina blava, o de l’empremta de Juli González i Josep de Togores: 'Retrato de un hombre'. Però també i sobretot es van omplir de Picasso. El malagueny va impregnar tota la producció parisenca de Guinovart però la seva empremta sobresurt a 'La Venus de la cité' i a 'Palomas'. 

PINTOR DE SÍNTESI

Es tracta d’un Guinovart molt poc conegut (i estudiat), i aquesta és una de les gràcies de l’exposició. L’altra és l’evolució fulgurant i intensa que va patir el seu llenguatge en només uns mesos d’estada a París.

Hi ha un «abans i un després». Ho deia l’autor i ho evidencia la seva producció. Va deixar la figuració per abraçar l’abstracció. «És el salt del romànic a l’informalisme passant per Picasso», resumeix Àlex Susanna, comissari de l’Any Guinovart.

Encara que, compte, amb aquest artista res no és senzill. Perquè tant el personatge com l’obra van ser polièdrics. «Va lluitar sempre contra la idea d’estil. Tota la seva carrera és un procés constant de construcció-destrucció. I això el fa inclassificable. Alguns artistes són abstractes, matèrics o informals, Guinovart ho és tot. És un pintor físic i metafísic, líric i dramàtic. És un pintor de síntesi», sentencia Susanna. 

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

'Reverso de obra de cráneo', un arlequí picassià enfangat, tanca simbòlicament l’etapa figurativa de l’exposició per donar pas a 'Espacios recortados', uns petits 'collages' que ja apunten al Guinovart del futur, en què retalla, experimenta i juga amb la matèria. La mostra acaba amb la citada porta i el que ja va ser el llenguatge propi de l’artista.

Però matisar és important: «Després de París no tota la seva producció va ser igual. Va seguir evolucionant sempre».